Alberto Romero Ferrer
Cátedra. Letras Hispánicas. 454 pàgs.
Ni Espanya ni la seva música han estat centre de grans debats, com ho fou França durant el segle XVIII o Alemanya en el següent. Ni tampoc han aconseguit una presència dominant com la de l’òpera italiana, amb els conseqüents canvis estètics i polèmica sorgits. En aquestes circumstàncies, el panorama espanyol ideològicament no ha presentat grans controvèrsies tot i la seva gens menyspreable activitat, fins avui més sobresortint i reconeguda pels intèrprets que no pels creadors. No obstant, sí hi ha dues polèmiques generals que van calar oportunament: la referida a la creació d’una escola operística espanyola i la que qüestiona quant més profundes són les arrels de la sarsuela en el seu origen musical que teatral. Quelcom que irremediablement ens remet a l’antològica qüestió sorgida a l’entorn de l’òpera i qualsevol variant d’espectacle líric: prima la musica poi le parole?
Alberto Romero Ferrer, autor també de notables estudis a l’entorn de la sarsuela i la tradició teatral espanyola, es posiciona davant la segona d’aquestes qüestions citades –encara a l’espera de consens–, assumint que és un producte essencialment deutor del teatre. El reflex sobre el període tractat en el llibre, exclusivament el del género chico, jau en una primera part dedicada al comentari formal de la seva fisonomia. Un símptoma de l’aplicació d’una metodologia i anàlisi formal –tan convenients!–, que permet traçar les fronteres entre sainet, pasillo o comèdia lírica, sovint tan confuses, a través d’un discurs construït sobre constants referències a estudis i assajos. Totes elles especificades en els peus de pàgina, amb els quals aconsegueix un llaç historiogràfic que exposa l’evolució de l’espectacle i les seves influències de manera molt sintètica però substanciosa. Cal destacar, a la vegada, els apartats sobre el llibretista Carlos Arniches i sobre Falla. Aquest darrer, aquí reivindicat en les seves arrels del género chico amb, per exemple, les tres obres escèniques més conegudes tot i la seva mirada cap a altres horitzons, o de la seva col•laboració amb Amadeu Vives l’any 1903.
És una llàstima que la segona part no aporti res valuós. En ella Romero Ferrer empra les tres quartes parts restants del llibre per a oferir una mena de suite amb set llibrets corresponents a diferents models del gènere –tres sainets lírics, un sainet sense música, un pasillo, una sarsuela còmica i una revista–, sense profunditzar en els seus aspectes històrics i socials o particularitats artístiques. Hagués estat més productiu escollir menys títols i seccionar-los per a realçar la personalitat de cada peça i indicant amb major èmfasi les parts musicals del superficialment fet. No obstant, se li agraeix que, en un comentari previ, exposi la tasca de contrast amb primeres edicions i manuscrits, així com amb altres treballs editorials més modernes per a la fi senyalar-nos l’edició utilitzada.
D’altra banda, s’enyora una columna biogràfica sobre la trajectòria de l’autor. Per als qui amb freqüència consulten el panorama musicològic, Alberto Romero Ferrer resultarà un nombre familiar. Però pels qui el género chico i la sarsuela en general siguin un entreteniment o s’iniciïn en el camí de la lírica espanyola, hagués estat més profitós trobar més dades sobre aquest estudiós en les portades del llibre. Com a mínim, una pàgina interior que amb igual eficàcia i correcció testimoniés dignament l’autoria a qui la mereix. Costum perduda en aquesta i altres editorials.