Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Berlioz. Obertures

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Berlioz: obertures Waverley op.1; Les francs.juges op.3; Le Roi Lear op.4; Rob Roy; Le carnaval romain op.9; Le corsaire op. 21.
SWR Sinfonieorchester Baden-Baden und Freiburg. Dir.: Sylvain Cambreling.
 

Hänssler Classic. 1CD. 72 min.

Heus aquí un exemple de compositor, Berlioz, que tot i les messiàniques tasques de prestigiosos directors com Sir Colin Davis, segueix sense ser un epicentre de programació. La seva enorme dificultat obliga, agradi o no, a abordar-lo únicament amb garanties de qualitat ja que, en cas contrari, l'ombra de la mediocritat el manlleva bastant. I això és el que s'aprecia en aquest enregistrament de Sylvain Cambreling al capdavant de la SWR Sinfonieorchester Baden-Baden und Freiburg. Si bé n'aconsegueix un so depurat i nítidament articulat en el fraseig, els resultats són un xic previsibles i poc arriscats. Sense excessos. Cambreling no confegeix la necessària vitalitat rítmica i quasi no hi ha moments vertiginosos, per la qual cosa domina un pòsit de satisfacció apol•línica poc incisiva, sense reforç d'alguns dels perillosos efectes (trèmols de metalls que clouen l' op.9) ni les tensions del llenguatge del compositor francès.

No es profunditza en què Berlioz representa l'orquestra moderna, l'avantguarda francesa –i bona part de l'europea- de la primera meitat del segle XIX. Per això, segurament de la lectura d'aquestes obertures de concert, les més satisfactòries siguin Waverley op. 1, El carnaval romà op. 9 i El corsari op. 21. La primera, menys avançada i de desenvolupament dramàtic inferior i les dues darreres, peces de repertori no menys difícils però d'efectes més agraïts pels executants. No succeeix el mateix amb Les francs-juges op. 3 que es resol de manera poc ombrívola i amenaçant en els trombons, poc vistosa (crescendos i tutti) o decidida (coda). Amb la dualitat (plantejada per l'autor) entre la violència de les cordes i la dolçor de les flautes i clarinets notablement rebaixada, costa percebre-la com l'antecedent que és del darrer moviment de la Simfonia Fantàstica. Atenció, no obstant, al passatge acompanyat per a bombo (des de 7'50” a 8'26). El primer de la història!

Le Roi Lear op. 4 peca del mateix, fet que essent la més llarga no la beneficia dramàticament –què lluny queda Mitropoulos!-, tot i que compensa per la densitat del conjunt, la noblesa dels materials i certa familiaritat amb el futur poema simfònic –no programàtic- que ixen d' aquesta. Una altra de les infreqüents, Rob Roy, millora en color –aires campestres-, tot i que la secció celta amb el plenament romàntic corn anglès acompanyat per l'arpa podria ser més expressiu. Alhora, els dificilíssims accents dinàmics de la dansa de l'allegro inicial requereixen major matís. Trets que no desnereixen la lectura d'una peça que acusa pobresa dels materials i només aixeca el vol al final, a partir de la reexposició de las fanfares de trombons i fagots.

Amb l'absència de les obertures operístiques Benvenuto Cellini i Beatrice et Benedict, el disc interessa per la reunió de les obres. Una opció recomanable pels qui no hi estiguin familiaritzats, malgrat que difícilment serà una preferència pels qui es considerin berliozians.

Albert Ferrer i Flamarich