Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Sibelius. Simfonia número 2 i La filla de Pohjola

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Sibelius: Simfonia número 2 opus 43, La filla de Pohjola opus 49.
London Symphony Orchestra. Dir: Sir Colin Davis.
 

LSO Live. 1 CD. 60 min.

En l'any del 50è. aniversari de la mort de Sibelius, el consagrat binomi Sir Colin Davis i London Symphony Orchestra configuren la que serà la segona integral conjunta i la tercera del director britànic del corpus simfònic del compositor. Editades la Tercera, Cinquena, Sisena i Setena així com el Kullervo op. 7, s'amplia el cicle amb la Segona Simfonia op. 43 i La filla de Pohjola op. 49. Obres properes en el catàleg però més distants en cronologia, de 1902 i 1909 respectivament, que mostren com la London Symphony és una de les orquestres de so de més perfecte: no hi ha més que escoltar els seus metalls, els solos de les fustes o la brillant corda, pulcre fins a l'exageració, per adonar-se'n.

Una material de primera qualitat que Davis empra en l' opus 43 amb menys lirisme que Bernstein (DG), amb la contundència precisa, sense amaneraments ni retòriques vàcues. La sensació global tampoc l'atansa cap a Karajan (EMI) o Rattle (EMI), per citar dues referències fàcilment localitzables al mercat i ben diferents entre sí. Lectures més parangonables, malgrat preceptes diferents, poden ser les de Szell (Philips) o Beecham (EMI). I és que la lectura no deixa de ser deutora de la tendència iniciada pels anglosaxons en base a un concepte post-romàntic, bastant literari i molt bonic. Pel cas, també més mesurat i auster.

Sense ser la millor Segona de Davis ni la d'una llarga llista que frega la saturació, és una lectura molt competitiva. De minutatge pròxima a l'habitual, resulta més explícita i expositiva que la de Jansons (RCO Live), qui empra majorment la subtilesa servida per un so molt fresc i flexible. Com el letó, Davis tampoc prepondera les grans onades de la tradició més romàntica que fan del final, per exemple, una bassa dilatadíssima. En conseqüència, hi ha una reducció del tan acusat txaikovskianisme de la partitura. Amb menor grau de profunditat expressiva (secció central del Vivacissimo), Davis parteix d'un concepte més afí a la seva personalitat: insuflat de tensió i de colors més accentuats –transició del tercer al quart moviment-, tot i que sense arribar al clar cromatisme de l'escola de batutes nòrdiques de l'estel•la de Vänskä. Trets amb què el director britànic assoleix la clara afirmació victoriosa de la partitura, seguint l'espectre occidental. El gran crescendo final, majestuós i èpic resulta més incisiu que expansiu, sense arrodonir la línia de coral i dominat per lleus estridències de les trompetes en els acords conclusius.

El poema simfònic La filla de Pohjola op. 49 complementa el disc tot i que atès el minutatge encara es podria haver afegit una altra peça. Davis, com en el Tempo andante ma rubato de la Segona, busca la punta dramàtica des de l'inici amb l'amarg passatge de violoncel i dota la partitura d'una important organicitat en un discurs amb contorns i relleus. Sens dubte, aquesta és una de les lectures més recomanables.

Albert Ferrer i Flamarich