Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Concerts per a arpa i orquestra

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Concerts per a arpa i orquestra.
Reinecke: Concert per a arpa i orquestra en mi menor op. 182
Xavier de Maistre, arpa.
Zabel: Concert per arpa i orquestra en do menor opus 35.
Emmanuel Ceysson, arpa.
Parish-Alvars: Concert per a dues arpes i orquestra en re menor opus 91
Emmanuel Ceysson i Xavier de Maistre, arpes.
Staatsphilharmonie Rheinland-Pfalz. Dir: Hannu Lintu.
 

Claves. 1 CD. 68 min.

El segle XVIII va ser decisiu en l'evolució de nombrosos instruments gràcies als quals paulatinament es fonamentà el llenguatge simfònic desenvolupat en la segona meitat del segle i tot el següent. Una bona mostra de la literatura sorgida a l'entorn d'aquest fenomen són els concerts per a instrument solista i orquestra, d' entre els quals es poden destacar els d'arpa per la seva infreqüència en les programacions i el menor nombre d'aportacions. Apreciades en els salons burgesos i nobiliaris –fins i tot Maria Antonieta en tenia algunes!- com a instrument d'aficionat i de decoració, les arpes esdevingueren recurrents en l'estètica romàntica. Aquest fet, la incorporació de pedals i la possibilitat tècnica de bascular entre tonalitats van facilitar-ne la incorporació definitiva al conjunt orquestral.

Com a solista, un dels primers a escriure un concert per a arpa i orquestra fou el francès François Adrien Boieldieu l'any 1795, emparentant l'obra amb una sèrie de partitures que combinaven l'arpa amb diversos instruments en una producció de cambra. El concert de Boieldieu va gaudir de certa fama i difusió, fet explicatiu que el seu espectre plani en les tres propostes fetes d'aquest compacte. Els símptomes poden ser les arrels d'un llenguatge romàntic, tonal i decorós entre solista i orquestra, de caràcter agradable, íntim, a voltes previsible i utilitari. Allò que en termes col•loquials podríem definir com "bonic, però trivial”. I potser per això i per la poca tradició de l'instrument a casa nostra, ni les obres ni els tres compositors són coneguts i menys programats. Altra vegada, doncs, el negoci discogràfic permet recuperar un llegat que d'altra forma seguiria en la inòpia.

Dos concerts per a arpa i orquestra i un altre per a dues arpes es donen cita en aquesta edició del segell Claves Records, imprescindible com a exemple d'un repertori infreqüent i amb algun toc exquisit. El primer pertany a Carl Reinecke (1824-1910) prolífic compositor amb 288 números d'opus, dels quals alguns ja han estat enregistrats per segells com CPO -bona part de la seva producció cambrística i concertant-. Director de concerts de la Gewandhaus de Lepizig a partir de 1860 i professor de nombroses figures del panorama musical avui recordades, el seu bagatge l'aproxima a Mendelssohn i a Schumann. El seu Concert per a arpa i orquestra en mi menor op.182 (1884), emmarcat en una línia clarament romàntica, ens recorda que aquest és un instrument dèbil en decibels, tot i la regulada orquestra, i se l'escolta massa a prop, visiblement en un trucatge del laboratori discogràfic. L'aportació de Maistre com a solista és excepcional en una combinació de tècnica depurada i fraseig detallat que no converteix en artificiós alguns passatges de difícil execució.

El d'Elias Parish-Alvars (1808-1849) per a dues arpes en re menor opus 91 reflexa una tendència quasi belcantística, d'un melodisme que ha suscitat comparacions amb les àries de Bellini. Potser no amb aquesta figura en concret, però és cert que s'hi entreveu una influència italiana –primer moviment-. No obstant, l'atenció cal centrar-la també cap autors com Weber i altres contemporanis com Field o Moscheles. La seva estètica és clarament del primer romanticisme –Berlioz va batejar-lo com el Liszt de l'arpa- i el diàleg entre arpes ens presenta a la segona com a suplement de la primera intervenint en amplis passatges com a instrument obligat. No hi falten, és clar, efectes harmònics diversos, escales, glissandi en un virtuosisme brillant i elegant. La prestació d'ambdós solistes, Xavier de Maistre i Emmanuel Ceysson, és altament eficaç i l'orquestra, l'Staatsphilharmonie Rheinland-Pfalz, sota la batuta de Hannu Lintu és igualment convincent. Fet que ens recorda que l'alt nivell musical en països i formacions no específicament de primer o segon ordre.

El més tardà dels concerts seleccionats és el d'Albert Heinrich Zabel (1834-1910) datat de 1904/5, de caràcter més sentimental i afable tot i que no profund. Seguidor de l'escola de Parish-Alvars té més interès orquestral que el virtuosístic del solista i afegeix castanyoles al tercer moviment fent-lo més vistós i amb accents balletístics. Ceysson es mostra més agressiu, menys refinat i potser més apassionat. Les seves intervencions ens fan intuir que la seva carrera apunta cap a altes cotes de virtuosisme.

Albert Ferrer i Flamarich