Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Rêve d’amour

Classificació temàtica: Recital vocal i lied

Obres de Liszt, Granados i Obradors.
Inva Mula, soprano. Edelmiro Arnaltes, piano.
 

RTVE Música. 1 CD. 49 min.

Símptoma que Liszt s'està posant de moda és un creixent interès per la seva obra en general i, en concret, per les seves cançons. Per exemple, ja no és costós localitzar registres com el de la liederista japonesa Mitsuko Shirai i apareixen noves opcions com la del tenor Endrik Wottrich. Seguim, però, doblegant els genolls davant Fischer-Dieskau. I aquest compacte, en part, ho corrobora amb una combinació gens habitual, peculiar: Liszt, Granados i Obradors. Una edició adscrit a una col•lecció del segell RTVE destinada a les veus del segle XXI o almenys això en fa suposar un indicatiu a la contraportada del disc i a les notes de carpeta. Les quals, per cert, no inclouen els textos de les peces lisztianes traduïdes a l'espanyol i a la inversa amb els de Granados i Obradors. Aspecte que contribuiria a una projecció del compacte més enllà dels límits estatals i més en tractar-se de dos intèrprets de reconeguda trajectòria internacional. Lamentable. Les notes, però, són cuidadíssimes com no s'espera menys de l'aguda i prolífica capacitat analítica d'Arturo Reverter i es fan indispensables en l'explicació de Rêve d'amour. Peça que, per exemple, com Oh! Quand je dors evidencia que la soprano parteix d'un enfocament com si de mini-àries es tractés, cercant una plenitud vocal més operística que liederística. No fon la veu amb l'acompanyament sinó que intenta dominar, fins i tot un xic forçada, resultant menys intimista i meditativa, sense la flotabilitat inherent en aquest repertori. En conseqüència, Arnaltes no pot atansar-se cap al misticisme i s'adequa a la proposta vocal suscitada amb la categoria que el caracteritza. Aquesta tendència justifica que la soprano arrisqui amb us de pianos que en ocasions li desvirtuen la projecció, així com li fan menys homogènia la línia de cant en els greus, engruixits i lleument durs. Una voluntat d'exhibir unes facultats no sempre correspostes al repertori i que, en ocasions, són perfectibles: les appogiature de De aquel majo amante o la messa di voce de l' "Ah” final de Del cabello más sutil. Cançó que, no obstant, presenta un gust i una brillantor lloables com també ho fa a Ay majo de mi vida, molt més còmode per tessitura. Menció també per la introducció d' Oh muerte cruel, en una interpretació més declamada i a un tempo més pesant que li aporta decòrum vers el text. És innegable, però, que totes aquestes pàgines espanyoles guanyen amb cantants autòctones com Victòria dels Àngels o fins i tot Maria José Montiel, per citar dos exemples ben diferents.

Albert Ferrer i Flamarich