Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Haydn Piano Sonatas Vol. 2

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Harmonia Mundi

Sempre que tinc ocasió reinvindico la figura de Haydn com una de les més importants a la història de la música i, sens dubte, com una de les pitjor tractades per aquesta. Si bé és cert que no ha de ser fàcil conviure amb uns monstres musicals com ara Bach i Handel que el precedeixen i com un Mozart i Beethoven que continuaran amb el seu classicisme, sovint se'l menysté i se'l considera com un músic de segona fila. I, si en algun lloc es presenta la figura de Haydn com un compositor important ho és, sens dubte, per la seva importància en la consolidació de la simfonia i del quartet de corda com les estructures més importants en el repertori orquestral i de cambra de la segona meitat del segle XVIII i del XIX.

Aquest CD que avui presento, segon volum de l'obra de piano de Haydn interpretat pel francès Alain Planès, ens ensenya una altra de les facetes en què la història no s'ha portat bé amb ell i que, si la escoltem amb serenor, hi trobarem algunes idees i girs que apunten al Beethoven de les primeres sonates. A més, igual que amb Beethoven la gran quantitat de sonates (unes seixanta) permeten radiografiar l'evolució de l'estil haydinià ja que les primeres pertanyen a la dècada de 1750 (la majoria perdudes) i les darreres són de 1796. De les més joves en aquest CD hi apareix la nº 13 que està fortament influenciada per les de Karl Philip Emmanuel Bach i que és de les primeres en abandonar l'estructura ternaria per introduir-hi un quart moviment. Després, la nº 39 dedicada al príncep d'Esterházy i la nº 43 són representatives d'un Haydn més madur i amb més recursos i que aprofita les innovacions tècniques dels nous instruments que li permeten jugar amb els piano i els forte aportant nombrosos contrastos al seu llenguatge musical. La sonata que clou el conjunt de quatre sonates, la número 53, destaca pel lirisme del seu adagio i pel sentiment i expressió del Vivace molto final. Fou escrita l'any 1781. Ara bé, de tota la selecció inclosa en aquest disc, potser el més destacable és l'Andante amb variacions Hob. XVII:6. Escrit l'any 1793, usa dos temes en la mateixa tonalitat major i menor que es van alternant al llarg de les variacions i que troba el seu climax interpretatiu en la nota més aguda que permetien els instruments de l'època i que es troba molt proper al romanticisme que ja es deixa notar en altres arts.

En resum, un molt digne CD d'Harmonia Mundi (amb una preciosa aquarel·la de Miquel Barceló a la portada) on Planès desplega la seva elegància interpretativa completament recolçat pel potent so d'un piano Steinway que pot complementar perfectament (com a succeït en la meva discografia) una versió d'època amb pianoforte de les sonates de Haydn.

Ignasi Albors