Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Beethoven. Simfonia Coral

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Beethoven: Simfonia núm. 9 "Coral” en re menor opus 125.
T. Robinson, soprano. Karen Cargill, mezzosoprano. John Mac Master, tenor. Gerald Finley, London Symphony Orchestra and Chorus. Dir: Bernard Haitink.
 

LSO Live. 1 CD. 69 min.

En una visió de maduresa que ens "saneja” enfront la llarga tradició, Haitink configura aquesta Novena de la seva segona integral beethoveniana sota uns propòsits objectivistes. Aquesta, potser, no tant adherida a la senyalada escola "autenticista” de les simfonies fins ara aparegudes en aquest nou conjunt caracteritzat per la gran solidesa estructural on tot respira, encaixa i s'articula sense destorb. No hi busquin ni orígens caòtics, ni creacions còsmiques, ni crisis existencialistes, ni sonoritats expansives. El drama hi resta però força temperat, sense grans tensions. I tota la lectura no és especialment suggestiva d'idees extramusicals.

No repetirem, per tant, que els plantejaments no pretenen ser tremendistes i que el Beethoven ofert no és excels. Ja se sap que el director holandès no ho busca. Però sí cerca un so qualitatiu, amb un color propi. Definit i atractiu. Amb punts prosaics però elegants com en l'exposició del tema hímnic en les cordes o l'  Adagio. El qual, per cert, no sobrepassa el quart d'hora i n'evita la tendenciosa dilatació de la peça –quelcom també ha succeït amb l' Adagietto de la Cinquena de Mahler.L'historicisme, sembla, que ho obliga.

En les particularitats, es pot senyalar que el London Symphony Chorus es mostra a l'alçada de les expectatives i que entre els solistes destaca el baríton Gerald Finley. El seu recitatiu està ple de lirisme, amb una línia molt homogènia i natural. Una agradable sorpresa que contrasta amb tants registres on aquest passatge és un escull ple d'irregularitats. Curiositat: Haitink situa en primer pla com en poques ocasions –ni tan sols en les de caire historicistes majorment aclamades com la Gardiner o Herreweghe-, la cèl•lula contrapuntística de la trompeta en l' alla marcia.

Un disc no gaire recomanable pels amants de les Novenes de tradició germànica, especialment les postfurtwänglerianes. Possiblement, més enllà de preferències personals, malgrat la coherència interna i l'incòlume treball, la seva falta d'excitació en alguns moments (Scherzo i trams del primer moviment) no reafirmen el convenciment aconseguit en altres simfonies d'aquest nou cicle a punt de concloure.

Albert Ferrer i Flamarich