Decca
De tant en tant sorgeix algun cantant, més o menys desconegut, que tot d'un plegat comença a gravar discs, i del que la gent comença a parlar com a una gran promesa. A vegades això està plenament justificat i els elogis es queden curts (recordo quan vaig veure l'anunci del primer disc d'en Florez i vaig pensar: "No deu ser tant”. Que ràpid que vaig canviar d'opinió en sentir-lo!). Però la major part de cops l'entusiasme és prematur i perjudicial per al cantant, certament amb futur, però encara una mica incert i llunyà. Aquest és el cas d'en Joseph Calleja. El jove tenor té una bona veu, d'emissió fàcil i natural en tot el registre, fet que dona una certa elegància a la línia melòdica, i uns bons aguts, tot i que en aquesta zona la veu s'aprima i perd expressivitat. Un lleuger vibratto, susceptible d'augmentar amb el temps, acompanya la veu, essent molt inoportú i molest en alguns passatges. El timbre és clar i agradable, però no prou excepcional per afirmar, com alguns fan, que es tracta d'una de les millors veus del moment.
El contingut del disc és prou interessant. Les àries més habituals d'aquest tipus de discs estan barrejades amb algunes joies menys conegudes. Així les típiques "Una furtiva lagrima”, "spirto gentil” i "Pourquoi me réveiller”, entre d'altres, s'alternen amb la magnifica ària "Angelo casto e bel” de Donizetti,”, "Io conosco un giardino”de l'opereta "Maristella” de Giuseppe Pietri o la lleugera i alegre "Au Mont Ida” de "La belle Hélène” d'Offenbach, per exemple. Aquest equilibri entre repertori habitual i desconegut permet acontentar una mica tothom, aquells que volen gaudir de les melodies de sempre, i els que, havent-les sentit molts cops, prefereixen àries menys acostumades. Els disc compta amb la il•lustre presencia de l'Academy of St Martin in the Fields, dirigida per Carlo Rizzi, i també amb les sopranos Anna Netrebko i Tatiana Lisnic, que canten dos breus fragments de "La sonnambula” i "Manon” respectivament.
La veu de Calleja, consideracions estètiques a part, li permet d'afrontar aquesta exigent tria sense dificultats tècniques. La interpretació, però, no és tan satisfactòria. En l'article que complementa el disc, el seu professor explica la seva intenció d'imbuir-li l'estil d'antigues glòries del cant, com ara Gigli, Schipa i Tagliavini. Això es nota, i certament el seu estil melancòlic, extàtic a voltes, recorda al d'aquests cantants. Però el timbre no és ni de bon tros tan bell, i la interpretació molt monòtona. Si bé recorre als diminuendos i apiana la veu repetidament, per tal d'insuflar-li sentiment, descuida els crescendos, i mai aconsegueix dotar les frases, d'inici prometedor però finalment desinflades, d'autèntica vitalitat i el resultat és un cant correcte però somort.
Tot això són petites dificultats que els cantants han de solucionar amb el temps i l'experiència, i no haurien de ser obstacle per a la carrera d'aquest tenor. Però, és clar, després de llegir en el llibret com n'està d'orgullós el seu professor de les habilitats vocals del seu alumne, sembla que costaran molt de solucionar aquests problemes. És en aquest sentit que un excessiu entusiasme del públic, i encara pitjor, l'interès d'una discogràfica per forjar sigui com sigui una nova figura mediàtica, són perjudicials per a un cantant amb bon potencial. La seva veu no és, ni de bon tros, prou excepcional per justificar l'èxit, i només si millora en l'estil de cant podrà merèixer els elogis que rep. Confiem que en Calleja sigui capaç de trobar el camí per aconseguir ser allò que molta gent considera que ja és ara.
Elio Ronco i Bonvehí