Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Una furtiva lagrima

Classificació temàtica: Recital vocal i lied

Decca

Dos més són els recitals (1) com estrella belcantista enregistrats per a Decca amb contracte d'exclusivitat. I com era d'esperar, amb una presentació més que adequada no tan sols en el llibret, sinó també a la portada, a l'estil de latin-lover de música pop (2).

Amb una curada selecció de fragments bellinians i donizettians, tot i el major domini del de Bèrgam –hi ha més on buscar per quantitat i orientació, alhora que ús d'aquesta corda vocal-, la possible mediaticitat (3) del segon volum discogràfic queda arraconada per les capacitats vocals i tècniques d'aquest fenomen cantor. Àries i romances conegudes -i no tant (4) - s'intercalen en un registre quasi magistral dirigit per Ricardo Frizza al capdavant de la Orchestra Sinfonica e Coro di Milano Giuseppe Verdi, de qui els galejos de potència –quan no, lleuger efectisme- poden semblar, en ocasions, barats per a un concepte estètic de belcantisme que encara dista de la contundència o la incisivitat verdianes, fins i tot, del Donizetti tardà. Emperò, és just reconèixer que agrada. Va això per diverses codes d'acords massa forts i penetrants com la del "Poverò Ernesto”, la de La Sonnambula, o la de "Ah mes amis, quel tour de fête!”-. Peccatta minuta, en un conjunt, del qual la tasca mereix elogis pel bon gust en els acompanyaments, les ambientacions i les expressivitats del llenguatge instrumental, de gran eficàcia i matisos. Per la seva part, el cor també s'embalsama compatiblement en el registre –potser al final de l'escena de Tebaldo tapin a un Flórez que no brilla per una demolidora potència, però sí per la seva extraordinària col•locació i emissió-, així com també, les intervencions de cantants complementaris, que són, d'agraïda professionalitat –"A te, o cara” d' I Puritani, com a referent-.

Discutibles són, d'altra banda, alguns dels aguts amb què Flórez clou de manera espectacular diverses cabaletes i escenes. Casos concrets com també els de "Poverò Ernesto (5)” del Don Pasquale, o "Ah mes amis” de La fille du regiment –molt més aquí, caracteritzada pels seus cèlebres nou dos aguts (6) - són respectables avui dia, des d'una òptica historicista considerant que a l'època d'estrena, tímidament, començaven a despuntar veus amb aguts de pit i plenes, com les de Duprez (7). Però a I Capuletti e i Montecchi –un Bellini un conservador vocalment-, per exemple, és quasi inconcebible. I si no comparin registres d'alta factura com els de Vargas o Raffanti –amb Roberto Abbado (1997, per RCA) i Riccardo Muti (1984, en viu i per EMI)-, als qui, no obstant, és just reconèixer, que tot i la seva meritòria vocalitat, fraseig i lleugera estilització, el treball de Flórez –amb el discutible agut final- repateja en musicalitat, lirisme, cant alegatat, i un hedonisme i comoditat inherents –como en tot aquest repertori belcantista. I així és la resta: una delícia d'escassos precedents, que frega –per precaució no ho afirmo- l' antologia en l'ària de Rita, de I Capuletti, en el "Povero Ernesto!”, el "Tutto è sciolto” de La sonnambula i en "Ah non sogno” de Elisabetta.

Fragments en els quals destaquen qualitats com l'excel•lent respiració. O la comoditat magna en els registres mitjà i agut, a on el seu timbre clar, viril i bonic, d'acariciadora noblesa, perfectament col•locat i emès, sense aquelles conegudes nasalitats caprines i gran homogeneïtat de registre, flueix amb un fraseig i articulació melosos i melodiosos, complementats per una cuidada dicció, que ofereixen tota una lliçó de belcanto –per no entrar, en el terreny de les seves aportacions en escena- que ja estan renovant el prisma del repertori que aborda –i conseqüentment, en el seu cas, desborda-. Sense exageracions, és un dels millors discs dels últims anys i qualsevol dels fragments de la sel•lecció mereixen màxima atenció.

Albert Ferrer i Flamarich

(1) "Great tenor arias” queda pendent. També s'espera un quart compacte amb cançons líriques i populars, preferentment del seu Perú natal.

(2) Tendència força accentuada en les promocions de joves talents, als qui s'hi afegeix un ressò mediàtic. Recordin sinó, el registre Libera me de la soprano Anna Netrebko.

(3) Així com la seva comercialitat, inevitables davant l'èxit del precedent Rossini arias.

(4) ¡Quin mèrit aquesta jovial romança de Rita (1840, però estrenada el 1860) de la qual tan pocs testimonis es coneixen! I que a mode de curiositat cito, el passat 15 de juliol es representà l'òpera sencera al Festival de veus d'estiu a Castellgalí. Ja fa alguns anys es portà a l'escena a Barcelona per iniciativa personal del reconegut crític Roger Alier. Aquest any s'ha reposat amb la referida única funció –fins al moment- amb recitatius traduïts al català i piano, però de planter vocal jove, i en general, força qualitatiu, dels quals la seva projecció sembla imminent.

(5) Elogiosa també és l'opció de no abolir el passatge instrumental amb el solista de trompeta, que serveix de preludi a aquesta escena del tenor (recitatiu-ària-cabaleta), més quan aquest motiu melòdic reapareix com a pausa vocal en l'ària. Quelcom que, sovint, no es respecta.

(6) A l'ésser òpera-còmica, aquests aguts a l'estrena encara es feren amb falset, tradició aparcada a partir dels registres dels anys 60 i tenors com Pavarotti, que han sabut oferir major relleu exhibicionista a aquesta peça.

(7) Aquest tenor francès va descobrir el 1838 la manera d'emetre les notes més agudes de la seva tessitura, amb veu plena, és a dir, sense falset, i arribant al mal anomenat do de pit. En 1840 per a ell, Donizetti compongué el Fernando de La Favorita. I si bé els canvis en la manera de cantar, progressaren amb els anys arribant a establir-se l'agut final en casos com el de Manrico verdiano a Il trovatore(1853), per a l'època, l'adaptació no fou immediata en la majoria dels cantants.