Cerca de notícies

Enquesta

In Memoriam

1/2/2012 |

 

L'adéu a Gustav Leonhardt o el capvespre d'una era.

Era un Bach prim, assegut d'esquena a la càmera, davant d'un clavecí de doble teclat, en un primer pla on la mirada de l'espectador anava cap a les dues mans que estaven tocant, davant d'una partitura en edició facsímil, la infinita cadència final del primer moviment del Concert de Brandemburg núm. 5. En acabar la cadència, després de quasi quatre minuts, el pla s'obria i apareixien a la imatge la resta de músics tocant plegats el final d'aquell fragment. Aquella va ser la primera imatge que molts recordem de Gustav Leonhardt. Pertany a la pel·lícula Crònica d'Anna Magdalena Bach, filmada el 1968... on Leonhardt efectivament feia de Bach! No sabem si mai va compondre alguna cosa, però tant li fa. Per molts, Leonhardt era una mena de Bach del nostre temps; si més no, l'ambaixador més genuí de la seva música.

El dilluns 16 de gener passat es va fer un concert d'homenatge en memòria de l'oboista nord-americà Bruce Haynes al Koorenhuis, el Centre Cultural de la Haia. Gustav Leonhardt havia confirmat que hi tocaria, plenament conscient que havia tingut una recaiguda d'un càncer del qual ja s'havia recuperat prèviament i pel qual aquesta vegada no s'havia volgut tractar. El 12 de desembre ja havia fet l'últim concert al Théâtre des Bouffes de París i, per tant, tot feia pensar que seria la seva última aparició pública. El destí no va ser generós. Gustav Leonhardt moria aquell mateix dilluns a Amsterdam. Tenia 83 anys.

Bruce Haynes, que l'any 2007 havia publicat el llibre The end of early music (La fi de la música antiga), on reflexionava sobre l'estat actual de la situació de la interpretació amb criteris històrics, havia mort uns mesos abans: el dia 11 de maig del 2011 a Mont-real (Quebec). Franz Brüggen, de la seva banda, acabava de superar in extremis una greu afectació estomacal, Nikolaus Harnoncourt havia anunciat una dràstica reducció d'actuacions limitant-les a l'àmbit austríac, Montserrat Figueras ens deixava a Bellaterra el novembre passat i podríem seguir la llista. Dades, simplement dades. Aplegades, però, sembla que configurin tots els elements semiòtics d'un veritable final d'era, on el nom de Leonhardt brilla indiscutiblement com la llum orientadora de l'estrella polar, més enllà d'aquella sobrietat de perfil calvinista holandès que sempre va marcar la seva actitud. El diari Le Monde fins i tot va fer un suggerent paral·lelisme entre la seva personalitat i la del pianista rus Sviatoslav Richter, a qui definien com a misteriós i introspectiu sense concessions. Igual que Richter, Leonhardt parlava poc, menys encara quan es tractava de mostrar els seus pensaments o sentiments més íntims.

Leonhardt havia nascut a Graveland, al sud-est d'Amsterdam, el 30 de maig del 1928. Després de viure la joventut entre les penúries de la guerra, va estudiar clavecí amb Eduard Müller a la Schola Cantorum Basiliensis entre el 1947 i el 1950. Aleshores anaria a estudiar musicologia a Viena. El 1954 ja era professor del Conservatori d'Amsterdam i a partir del 1959 va ser l'organista de la Waalse Kerk (església valona) d'Amsterdam fins al 1982. També el 1954 va començar la seva singladura el Leonhardt Baroque Ensemble, format per una colla d'històrics referencials com el contratenor britànic Alfred Deller, la dona de Leonhardt, Marie (nascuda a Suïssa el mateix 1928 i que l'ha sobreviscut), Eduard Melkus (violí), Alice Harnoncourt (violí, viola), Nikolaus Harnoncourt (violoncel) i Michel Piguet (oboè), del qual sorgiria temps després el projecte d'enregistrar la integral de les cantates de J. S. Bach per a la firma discogràfia Teldec, conjuntament amb Nikolaus Harnoncourt, intentant reproduir tots els arguments amb què Bach les havia creat: criteris interpretatius, instruments originals o reproduccions, dispositiu vocal similar al que Bach tenia a la Thomaskirche de Leipzig a l'època i fins i tot la logística dels assajos. El projecte va començar el 1971 i va durar fins al 1990. Per la mateixa època, Deutsche Grammophon havia refusat aquell projecte discogràfic apostant per Karl Richter. En aquesta trajectòria discogràfica tampoc no pot ser aliè el record de les gravacions mítiques a trio que Leonhardt va fer al costat de Frans Brüggen (flauta de bec) i Anner Bylsma (violoncel barroc), que van esdevenir tota una revelació per a un gran nombre de joves intèrprets d'arreu del món que van veure en la força d'aquelles interpretacions una veritable inspiració a l'hora de triar la seva pròpia trajectòria musical. Aviat també arribaria el ja esmentat film Crònica d'Anna Magdalena Bach, dirigit el 1968 per Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, filmat amb una sola càmera i en blanc i negre. Pel·lícula sòbria, com el mateix Leonhardt, que aviat va triomfar en moltes sessions de cinema del que aleshores es definia com d'art i assaig, en un temps en què Europa vehiculava la seva avantguarda a través de formats poc acomodaticis com aquell. A més, Leonhardt fent de Bach! En aquest sentit ell sempre havia estat rotund: Bach era "...el geni més gran que ha existit mai en la història de la música". No obtant això, el seu terreny de recerca va ser ampli particularment entre autors del segle XVII i principis del XVIII aleshores desconeguts com Louis Couperin, Leroux, Chambonières, Böhm, Ritter o Reincken, entre molts altres.

Leonhardt fa anys va admetre: "No estic interessat en el so modern". Creia fermament en el que feia i sempre va ser fidel a la seva essència i als seus principis, i va renunciar fins i tot a les temptacions mediàtiques i a les alegries econòmiques que podria haver-li representat el fet de dirigir orquestres i repertoris forans al seu àmbit. Mozart era la frontera i la subtilesa del clavecí el seu millor discurs: "Quan l'oïda del públic s'adapta al nivell de refinament del seu so, el clavecí esdevé un dels millors instruments". No li agradava gaire la música de Händel, que considerava que havia escrit per a un públic massiu. A partir d'aquí no ens costarà gaire entendre que en una ocasió comentés que mai toleraria un públic que necessités "una mica més de sucre en lloc de sal". Heu provat mai de comparar la seva versió de les Variacions Goldberg de Bach amb la que el pianista Glenn Gould va enregistrar el 1981?

En un vell article publicat a The Guardian, i recuperat fa poc, el pianista i clavecinista Lionel Salter descrivia Leonhardt com "una figura de cabells platejats, amb el front alt i la cara llarga i escarpada, que s'apropa al clave amb reverència, elevant la tapa del taüt de forma gairebé fúnebre per donar vida a la música d'aquells compositors morts fa molt de temps, causa que sempre va defensar amb passió reservada...". I més tard afegia que els últims anys "...mostrava un aire d'ocasió i precisió. Sense somriure, però sempre cortès, amb l'actitud serena d'un sacerdot auster, i la discreció d'un aristòcrata europeu menor. Només de tant en tant podria aparèixer un indici de sorpresa, com podia ser la interpretació d'un ragtime després d'haver tocat un programa dedicat a Scarlatti. Però això era l'excepció i no pas la norma...".

En el concert a París el desembre passat, després d'anunciar-se en veu baixa que seria la seva última actuació, Leonhardt va tocar obres de Purcell, Duphly, d'Anglebert... com sempre. Com mai cap altre clavecinista probablement aconseguirà emular-lo... elegant, amb un tempo lliure però controlat, amb una nítida articulació que deixa sentir de forma nítida tots els batiments dels trinats i dels mordents, donant a cada expressió l'esperit just, perfecte. El seu aspecte sobri com si hagués de tornar l'endemà. Només cal tancar els ulls per entendre-ho.

Malauradament ell els ha tancat per sempre!

Joan Vives
Catmúsica