25/1/2012 |
Circula per la xarxa un manifest a favor del Liceu, al qual és impossible no adherir-se amb cor i ànima. ¿I després? Els que sentin també l'obligació de no deixar-se endur per les emocions sense consultar la raó no en poden tenir prou. Calen dades.
La primera d'aquestes dades fa referència a l'excés de personal de gran part dels grans equipaments culturals. Si baixen les aportacions i no disminueixen les despeses fixes, la programació i la producció pateixen fins al punt de tornar-se insostenibles en termes de rendibilitat cultural.
Per usar el llenguatge de moda, ja fa temps que es va creuar la línia vermella de la proporció entre el que ens costen i el que ens ofereixen els grans equipaments de la cultura.
Cal, doncs, posar fre a la voracitat interna, equilibrar, guanyar eficiència, reduir personal i càrrecs intermedis en benefici de l'oferta pública de cultura. Més si baixen les aportacions de diner públic. Més si baixa el mecenatge.
La segona i, en concret, que entre el 19 de març, última de la vintena de representacions de La Bohème, i el 14 de maig, primera funció de la dotzena d'Adriana Lecouvreur, hi ha programades tan sols sis funcions, i ja són moltes, de dues òperes breus de Zemlinsky. Sens dubte d'interès inversament proporcional al públic que hi pensa anar.
D'aquí ve el rumor que el Liceu podria tancar un parell de mesos i el personal sofrir un petit parèntesi d'atur. ¡Sacrilegi contra l'òpera! El Liceu, que ja ha estat exemplar i capdavanter amb una primera regulació de plantilla, ofereix el més oportú dels presents i, pel camí emprès, el més brillant i més viable dels futurs.
La tercera, sobre el mecenatge, que la diferència amb Madrid s'explica principalment per la formidable pressió de l'administració central sobre les grans companyies perquè aportin grans sumes als equipaments de la capital de Madrid. No als de Barcelona.
Xavier Bru de Sala
El Periódico de Catalunya