Cerca de notícies

Enquesta

Concursants

24/1/2004 |

 

Cantar bé quatre àries o cançonetes en un concurs no converteix ningú en un bon cantant, però dóna indicis de la seva qualitat

La televisió fa mal. A més d'oblidar miserablement la música clàssica i l'òpera -i si no ho fa, les desterra a hores infames- la petita pantalla ha embrutat la idea de concurs fins al punt que el format s'ha convertit en una mena de tot s'hi val per esgarrapar quartos. Reality shows en diuen ara. Els reality també han arribat al món de la lírica en un programa televisiu britànic que tenia com a protagonistes homes i dones que en sa vida s'havien acostat a l'òpera i que vivien una veritable immersió tècnica i musical per esdevenir ocasionals tenors o sopranos. No havent vist el programa, el cronista només pot fer-se ressò de la polèmica creada en els cercles lírics britànics entre els que ho consideraven una vulgarització que centrava el poderós focus mediàtic en aquests personatges en detriment de les desenes de cantants que havien passat anys preparant-se per a aquesta àrdua professió sense que una càmera mai els enfoqués, i els que aplaudien l'oportunitat de divulgar l'art operístic mostrant, justament, que no és gens fàcil dominar-lo.
Esclar que també hi ha concursos convencionals de cant que s'han convertit en esdeveniments mediàtics, com el Singer of the World que la BBC organitza a Cardiff, les proves del qual són transmeses per televisió. D'aquest certamen biennal n'han sortit noms tan coneguts com Karita Mattila, la primera guanyadora el 1983, o Dmitri Hvorostovsky, vencedor el 1989, el mateix any que Bryn Terfel s'enduia el premi de lied. ¿És garantia d'una carrera brillant haver guanyat un concurs? Com de tot a la vida, depèn del concurs i del guanyador. Com el certamen gal·lès, el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas té una nòmina il·lustre de premiats, així com una nòmina no menys il·lustre de no premiats. Avui se sabran els vencedors de la gran final celebrada ahir divendres al Liceu, després d'unes eliminatòries per les quals han passat 445 participants, una xifra sens dubte forassenyada que fa patir per la salut auditiva del jurat que pacientment els ha d'escoltar tots.

UNA VEU SOBIRANA
La passada setmana Violeta Urmana explicava a l'AVUI com haver guanyat el Viñas el 1992 li va donar uns benvinguts calerons, però cap contracte. Esclar que en aquests moments això no la deu fer patir gaire, convertida en una de les veus més destacades de les noves fornades. En tot cas, a més de donar a un cantant la possibilitat de foguejar-se, un concurs en principi hauria de ser, fins i tot per sobre dels premis, un aparador de talents. Tant és, el dia 18 Urmana oferia al mateix Liceu que acull aquests dies la soprano xilena Ángela Marambio -triomfadora del Viñas del 2002 i premi del públic a Cardiff el 2003- com a Fiordiligi de Così fan tutte, un recital que deixava clares les raons del seu èxit: una veu sobirana, en plenitud, preciosa, ferma i flexible, menada amb una seguretat tècnica incontestable (uns aguts en pianíssim espectaculars) i un bon gust en el fraseig digne de tota admiració. El gradual trànsit de mezzosoprano a soprano de la cantant lituana no deixa, de moment, cap seqüela, amb un bloc de propines en què van coexistir un impressionant O don fatale de Don Carlo impressionant i un esborronador Suicidio de La Gioconda.
Amb un Jan Philip Schulze aparentment discret al piano, però impecablement efectiu, Urmana va brodar els dos lieder de Liszt que obrien el programa abans de passar a una ben seleccionada tria del Spanisches Liederbuch de Wolf. L'experiència wagneriana de la cantant es va palesar en uns Wesendonck-Lieder coronats per un extàtic Träume, alhora que Urmana s'adaptava sense problemes a la poesia concentrada de Poulenc i Eluard a La fraîcheur et le feu. No obstant, va ser lògic que, donades les característiques de l'instrument, el florit -per la temàtica- pom de lieder de Strauss, sempre ideals per a veus voluptuoses, mostressin l'art de Violeta Urmana en el seu vessant més positiu.
Fóra maleducat posar un petit retret a l'actuació d'Urmana? Aquest cronista, rendit a les excel·lències de la cantant, va trobar a faltar, no obstant, una mica més de grapa, d'intencionalitat, en definitiva, una personalitat més acusada. Comparació odiosa, el dia abans Eva Marton protagonitzava al Saló de Cent el recital inaugural del Viñas, amb algunes curioses coincidències de repertori (abans, Roger Alier havia fet com a pregó una amena síntesi de la història de l'òpera a Barcelona coronada per la reivindicació, que subscrivim al mil per cent, d'un segon teatre líric a la ciutat).
Com és lògic, la carrera de Marton està en un estadi ben divers del de la cantant lituana, però tot i les limitacions lògiques del pas del temps en una trajectòria que ha transitat per rols ben feixucs, la veu manté una consistència en el registre central i una potència considerables. El més destacat, tanmateix, de la soprano hongaresa és la seva capacitat comunicativa i el seu tremp dramàtic, en definitiva, una personalitat de les que ja en queden poques, amb una Santuzza i una Gioconda que posaven la pell de gallina. Darrere coincidència potser no casual: totes dues cantants van tancar les seves actuacions amb cançons populars a cappella dels seus respectius països.

DE CARDIFF A BARCELONA
Cantar bé quatre àries o cançonetes en un concurs no converteix ningú en un bon cantant, però pot donar indicis sobre la seva qualitat, indicis que han de ser corroborats després per la prova del cotó del dia a dia en el teatre o l'auditori. Inger Dam-Jensen, Singer of the World del 1993, l'ha superada. El seu timbre dolç i angelical es va revelar com el contrapunt ideal a l'agressivitat sonora dels interludis orquestrals al darrer moviment de la Quarta Simfonia de Mahler que tancava el programa de l'OBC del dia 18. Ernest Martínez Izquierdo va signar una de les versions més convincents d'una obra de gran repertori des que és titular de l'orquestra, extraient en especial de la corda un so prou sedós que va brillar sobretot en un tercer temps primorós. Puntuals exageracions dinàmiques i alguna transició maldestra no van impedir que Martínez Izquierdo i una OBC sempre còmoda en Mahler traduïssin, sense alambinaments exagerats, la transparènia i escalf líric de la partitura.
Per fer la festa més rodona, el programa, un dels més atractius de la temporada, unia la música de Mahler amb la del desaparegut Luciano Berio, hàbil reaprofitador del material d'altri, com va fer amb el músic bohemi en la seva Simfonia. Call, una brillant fanfàrria per a dues trompetes, trompa, trombó i tuba, va ser el preludi de les Folk Songs que Berio va escriure per a la seva companya, la irrepetible Cathy Berberian. La veu d'Inger Dam-Jensen és ben diferent de la de l'enyorada mezzo nord-americana, i algunes de les peces eren massa greus per als seus mitjans, però la soprano danesa va fer un sa exercici de poliglotisme i va extreure les essències dels cants més íntims sota l'atenta batuta d'un Ernest Martínez Izquierdo que es recreava en les deliqüescències d'una refinada instrumentació. Com que això no és un concurs, per sort no hem de puntuar ni eliminar, només aplaudir.

Xavier Cester
Avui