Cerca de notícies

Enquesta

Liceu: concert final del Concurs Viñas

23/1/2012 |

 

Sempre he dit que ser cantant d’òpera és una cosa molt difícil. No és suficient amb ser posseïdor de veu, que és quasi el més imprescindible, ja que cal tenir altres aptituds i altres valors que acabin per conformar un tot que porti als joves cantants a fer una carrera, ja no dic una gran carrera.

El concursos de cant no deixen de mostrar el que està passant arreu, ja sigui en l’àmbit purament vocal i musical, però també obrint el teleobjectiu, en un àmbit més global, mostrant-nos la mediocritat o la vulgaritat si us ho estimeu més.

La 49è edició del Concurs de Internacional de Cant Francesc Viñas no sembla destinada a quedar en la memòria del Concurs, com una de les millors edicions, és clar que això mai s’acaba de saber del cert, fins que hagin transcorregut els anys suficients per saber si dels més de 500 participants algun arribarà a assolir un nivell notori o definitivament estel·lar. A primer cop d’ull o d’oïda res ho fa pensar, atenent als cantants que han arribat a la final i sobretot els que han estat premiats i que són els únics que jo he pogut escoltar en el concert final que va tenir lloc ahir per la tarda al Gran Teatre del Liceu. Deixeu-me dir que aprofitant l’acte, part dels treballadors presumptament afectats per aquest anunci d’ERE, es van manifestar a les portes del teatre de manera silenciosa, molt silenciosa, però no per això menys contundent i impressionant. veurem em que queda tot plegat.

El veredicte final del Jurat d’aquesta edició, entre els que hi havia Fiorenza Cossoto i José van Dam, ens ha deixat sense primer premi masculí, tot i que jo tampoc hagués atorgat el segon, ja que el baríton (?) turc Orhan Vildiz, m’ha semblat poc interessant per merèixer tal distinció.

Pel que fa al premi que donem l’Associació Liceistes de quart i cinquè pis, ha anat a parar a la soprano Miriam Zubieta, que té molt camí per recórrer i Anna Tobella que va ser la cantant que se’l va endur l’any passat, ha tornat a presentar-se, guanyant el premi Plácido Domingo al millor cantant espanyol i el premi Ajuntament de Moià al millor cantant català, res a dir, però Tobella ja ha debutat al Liceu cantant rols petits (Salome, Falstaff) i també en altres teatres (Real) i no sé si té gaire sentit tornar-se a presentar.

En Gabriel i la Montse entregant el premi de l'Associació Liceistes 4at i 5è pis a Miriam Zubieta. Foto IFL
En principi res a dir a nivell vocal, de les tres cantants que han obtingut el primer i el segon (ex-aequo) premi femení. Totes tres tenen bones veus, d’aquelles que ja mostren possibilitats reals, amb volum, cos i projecció, ara bé, tornant al inici de l’apunt cal, per fer alguna cosa en aquest difícil món de la lírica, tenir alguna cosa més, que acabi forjant a l’artista que es pretén ser. En primer lloc la personalitat, després les capacitats interpretatives, és a dir, donar sentit a allò que es canta i també, per què no, una dosi d’elegància.

De les tres sopranos guardonades amb les màximes distincions (primer i segon premi), sense cap mena de dubte la que ho té millor és l’anglesa Jessica Muirhead, segon premi femení “Fundació Puig”, Fundació Gran Teatre del Liceu, Fundación Teatro Real de Madrid i Fundació Francesc Viñas i Premi del públic assistent a la Prova Final. El seu cant és expressiu i distingit, potser la seva veu no és tan important com la de la coreana Ju Young Hong que compartia el segon amb ella o el de la moldava Olga Busioc, guanyadora del Primer Gran Premi femení, amb una veu de molts quillats, però en canvi ella ha sabut donar una certa emoció al seu cant, cosa que durant TOT el concert no he estat capaç de sentir amb CAP dels cantants participants.

Jessica Muirhead ens ha cantat el “Porgi amor” i l’escena sencera del final del primer acte de La Traviata, i és amb aquesta compromesa pàgina on ha mostrat gust i distinció, mitjans i sentiment. Hores d’ara canta La Violeta amb les notes agudes ben fermes i segures, tot i que aquesta veu agafarà ben aviat un cos que no li permetrà fer aquest repertori d’aquesta manera. La lògica i també la sapiència del públic, s’han imposat per sobre dels mitjans en mans de cantants d’incert esdevenidor i l’han premiat com la millor cantant de la final.

Els coreans inunden el Viñas des de fa molts anys. A vegades hem sentit veus importants, però sempre adotzenades. És molt meritori el que fan, però aprenent de memòria les àries i clavant les notes en la justa afinació, no es fa una carrera internacional d’òpera. Ju Young Hong, té una veu magnífica, de lírica ample i d’aquelles que qualsevol cantant que vulgui cantar Puccini enveja tenir, però quan diu “Ma quando vien lo sgelo il primo sole è mio, il primo baciodell’aprile è mio!” ha de saber el que diu, ha d’emocionar, ha d’esborronar a tota la sala que té al davant. Mare meva! són joves, tenen una veu prodigiosa, però voleu dir que saben el que és La Bohème?, el que passa?, qui és Mimi i tota la història que va al darrere d’aquesta imponent ària?. Entenc que des de Corea la cosa no deu ser fàcil, i prou fan dient el text de manera molt entenedora, però ai el fraseig!, ai el sentiment!, això no s’aprèn, això s’ha de sentir i encara més difícil, s’ha de saber transmetre i això els jurats també ho haurien de valorar. Això puntua, sobretot a l’hora de fer una carrera d’èxit internacional.

El cas de Olga Busuioc és més greu. La soprano moldava deu haver pensant que amb la veu que té i el cos que Déu Nostre Senyor li ha donat, ja en té prou. Ens ha cantat l’ària de la carta de Tatiana i la cançó de la lluna de Rusalka, ambdues obres, sobretot la segona, del seu àmbit cultural, per tant aquesta no podem dir que no sabia el que cantava.

Bé, aquesta noia se’ns ha presentat al concert final, sabent que era la guanyadora, dins d’un vestit que no la permetia caminar amb naturalitat, com diu en Colbran, asseguda a la faldilla. La faldilla era tan estreta que per desplaçar-se, els passets tenien que ser molt curtets, amb la qual cosa per anar a buscar els guardons, que és el primer que ha fet tot iniciar-se la segona part, recordava a Marilyn Monroe en la mítica escena de l’estació de”Some Like it Hot” de Billy Wilder, però amb faldilla llarga. Ridícula en caminar i moure’s per l’escenari, la noia tenia que fer front a dues àries antagòniques a aquesta indumentària, si bé una mica sirena per cantar la Rusalka si que ho semblava, amb l’afegitó que el verd lloro del vestit encara feia més “goig” a la vista.

Tatiana no es pot cantar de la manera que ho canta ella, i menys en aquesta escena on és una noia innocent amb perdalets al cap i que en una màgica nit de vetlla, redacta una carta que la farà, sense ella saber-ho, infeliç durant tota la seva vida. Olga Busuioc amb aparença de “Choni de Castefa” difícilment esdevé Tatiana. Tampoc la gesticulació exagerada, més pròpia d’una Tosca, feia creïble allò que cantava i diria que la intenció del seu fraseig, tampoc. Desconec quines van ser les àries que va cantar a la prova final, però jo mai l’hagués votat com a millor cantant, ja que per a mi una cantant és més que una fantàstica veu i la vulgaritat hauria de restar punts.

Pel que fa a la seva Rusalka, tres quarts del mateix, tot i que he decidit no mirar-la i concentrar-me tan sols en el cant. Dvoràk és un compositor de la seva terra i suposo que coneix fil per randa tots els punts i totes les comes d’un text i una partitura que deu haver mamat des de ben petita, doncs deixeu-me dir que aquesta noia no té la més mínima sensibilitat, res que fes del seu cant, al menys per a mi, ser mereixedora d’un primer premi. Veu en té, possiblement la contractin en alguns teatres, potser fins i tot importants, però si no troba cap professor Henry Higgins que ens la transformi en una Fair Lady, difícilment tindrà res a fer en un món on les bones veus en mans de “Chonis de Castefa o Xisinau” s’acaben en 5 anys cantant rols inadequats.

És molt complicat això de ser cantant d’òpera, però aquesta noia avui ja hauria d’haver notat que no ha obtingut l’aprovació generalitzada del teatre i que un altre si, alguna cosa no ha fet bé. Segur que el vestit, al contrari del que deu pensar ella, no l’ha ajudat gens, però també cal que estudií molt, que sigui molt disciplinada, que sàpiga escollir, que es posi en mans d’un agent bo (complicat això) i si és possible que trobi un Higgins que l’ensenyi que per presentar-se davant d’un teatre i cantar Tatina i Rusalka, no pot ser mai una Choni.

La resta de l’avorrit concert ho deixo per un altre ocasió, ja que com em succeeix quasi sempre, del Concert Final del Viñas en surto molt abatut i amb les amenaces que voleien per sobre del teatre, aquest any una mica més.

El moment definitivament més emotiu ha estat quan s’ha fet un recordatori a Maria Vilardell, fins l’any passat Presidenta del Concurs. Amb el teatre a les fosques i amb una fotografia que ens mostrava el seu ampli i familiar somriure presidint l’escenari, l’hem escoltat en una gravació on ella interpretava una obra de Sergei Rakhmàninov.

Joaquim
In fernem land