Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Llums i ombres
22/1/2012 |
Es tracta d'un espectacle de poc gruix que farà les delícies dels intel·lectuals més ‘chic'
Altres articles de l'autor
La teoria, tanmateix, no sempre ve corroborada per la pràctica. A l'hora de la veritat, aquest programa doble presentat pel Teatro Real de Madrid i coproduït amb el Bolxoi de Moscou genera més dubtes que certeses sobre la seva idoneïtat. El contrast és excessiu entre l'abassegadora inspiració de l'última òpera de Txaikovski, la riquesa de colors i l'efusió dels sentiments que desperta Iolanta davant l'extrema austeritat, la rigorosa contenció i la llum mitigada que desprèn Perséphone, amb la seva barreja poc dramàtica de cant i recitat.
Hàbil com sempre, Gerard Mortier ha sabut generar força expectació internacional sobre aquesta nova producció, disposant d'entrada d'un pes pesant com Peter Sellars en el que, si la memòria no em falla, deu ser el primer muntatge operístic que estrena a l'Estat. El director nord-americà no es complica la vida i situa les dues obres en un marc idèntic, presidit per les escultures de George Tsypin, quatre portes que simbolitzen la idea de trànsit comuna a les dues peces. Sellars accentua, sobretot a través de la il·luminació, el caire poètic de la seva posada en escena, amb encertades projeccions d'ombres a Iolanta. Per què, però, les accions més remarcables són, al capdavall, les pujades i baixades de telons? El cuidat marc estètic esterilitza el drama, amb efectes més nocius per a una obra ja per si mateixa estàtica com Perséphone, i si les evolucions dels ballarins de l'Amrita Performing Arts de Cambodja són de gran delicadesa, la sospita d'un multiculturalisme d'aparador sura en l'ambient.
La direcció musical de Teodor Currentzis desperta altres dubtes, més enllà que l'orquestra del Real semblés no tenir el millor dia. Si els resultats en Stravinsky van ser més equilibrats, sense acabar, no obstant això, d'insuflar prou vida al conjunt, la versió del músic grec de la partitura de Txaikovski va ser irritant, en alentir molts passatges fins al límit de l'anestèsia del discurs, contrarestats per atacs amb sobtats electroxocs que negaven qualsevol sentit de continuïtat o de gradació orgànica. Va ser idea de Currentzis, de Sellars o de Mortier la inserció d'un fragment de la Litúrgia de Sant Joan Crisòstom de Txaikovski al bell mig del final de Iolanta? El moment és oportú, quan la princesa veu meravellada el cel, on viu Déu; l'efecte, sorprenent; la música, corprenedora, i l'execució del cor, notable. Va aportar res de significatiu, però?
L'òpera de Txaikovski s'aguanta o s'enfonsa en bona part per la protagonista. Ekaterina Xerbaxenko va aportar ajustades dosis de dolçor i melangia a la seva Iolanta, però l'agut en fort era massa tens, vorejant el crit. Millors sensacions van oferir els seus partenaires masculins, sobretot el Vaudémont de Pavel Cernoch, impertèrrit davant les exigències en el registre agut, i un desimbolt Alexei Markov com a Robert, mentre Willard White (Ibn-Hakia), al seu torn, va mantenir una presència impactant. Paul Groves va encarnar amb gran seguretat el bard cec de Perséphone, interpretada per l'actriu Dominique Blanc, mal servida per una amplificació exagerada. Decepció, per tant? No del tot, però, en definitiva, es tracta d'un espectacle de poc gruix que sens dubte farà les delícies dels intel·lectuals més chic.
Xavier Cester
El Punt / Avui
