Acompanyen aquesta retallada una reducció del 30% del patrocini privat que ha passat als 4,5 milions d’euros de la temporada actual des dels gairebé set milions del 2007-2008, i una baixada en la venda d’abonaments i d’entrades en taquilla.

Davant aquest panorama, el teatre podria tancar dos mesos (març i juny) i fer un expedient de regulació d’ocupació (ERO) temporal suspenent diverses representacions. El tancament afectaria el programa doble Una tragèdia florentina i El Nan, d’Alexander vom Zemlinsky, incomprensiblement mai estrenades al Liceu; Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy, i potser Les Ballets de Monte-Carlo.

No és estrany, doncs, que entre els aficionats s’hagi estès l’alarma, però amb molt més motiu entre els 390 treballadors del teatre que veuen amenaçats els seus llocs de treball i a qui no arriba informació directa des de la cúpula.

Un any després de l’arribada de Joan Francesc Marco a la direcció general del teatre, en la reunió de la Comissió Executiva del juliol del 2009, les administracions públiques ja van advertir llavors que no podrien fer front als compromisos que havien adquirit sis mesos abans.

Al final, i com s’explica al tancament econòmic de la temporada 2008-2009, l’aportació pública només es va reduir en 389.000 euros gràcies a una esmena parlamentària als pressupostos generals de l’Estat promoguda pels grups d’ERC — IU — ICV, amb el suport del PSOE (¿on eren els representants del PPC i de CiU?) que va permetre aportar 1.300.000 euros. Però l’avís estava donat.

El Liceu ha perdut moltes oportunitats. Una d’elles i potser la que ha tingut conseqüències més negatives a llarg termini ha estat el rebuig a l’oferta feta des del Govern, als anys 80, quan Javier Solana era ministre de Cultura, de posar a disposició els mitjans necessaris per convertir el Liceu en el gran teatre de referència de l’òpera a Espanya. Llavors el Teatro Real de Madrid no era més que una sala de concerts. La resposta des de Barcelona va ser que el Liceu havia de ser el teatre de referència de l’òpera a Catalunya. Punt.

El resultat és que avui a Madrid hi ha un Teatro Real que està ben consolidat en el circuit operístic internacional, dirigit per Gerard Mortier, un dels grans directors teatrals amb un currículum que passa per La Monnaie de Brussel·les, el festival de Salzburg o l’Òpera de Paris. Amb la mateixa retallada de l’aportació del Ministeri de Cultura que pateix el Liceu, el Real ha aconseguit aquesta temporada un patrocini privat de 7 milions d’euros.

Aquest treball és el que ara queda en entredit amb la situació que s’acosta. Hi ha qui parla d’italianització del teatre. Els tancaments temporals, la caiguda del cartell d’obres amb entrades ja a la venda, i les possibles conseqüències del malestar laboral fan que aquella qualificació pejorativa no estigui desencaminada. En qualsevol cas, la pèrdua de prestigi del teatre està assegurada.

En l’òpera, com en el futbol, hi ha una lliga. Amb una primera divisió molt selecta (Milà, París, Nova York, Berlín, Munic, Viena i poc més), el Liceu ha jugat dignament a la segona divisió. Ara corre el risc de perdre la categoria i aterrar no a segona B, sinó anar directament a tercera.

Ara bé, ¿és viable un teatre d’òpera amb un pressupost de 46 milions? La pregunta, feta pel comitè d’empresa del teatre i que també podem plantejar-nos els aficionats, té un sí per resposta si es fa servir la intel·ligència en la programació, si s’exploren totes les vies possibles per al finançament i si són el mèrit i la capacitat en lloc de la política partidista el que dicta el nomenament de director general.

Sens dubte és molt fàcil dir-ho i molt difícil fer-ho, però en qualsevol cas, el Liceu està començant a viure en un crepuscle al qual ni tan sols han arribat Facebook o Twitter.