Cerca de notícies

Enquesta

Montserrat Caballé ja és a l’olimp

9/1/2012 |

 

Els déus sempre han de ser pocs i fins i tot per a molts, amb un n’hi ha prou. A l’olimp de les dives de la segona meitat del segle XX no hi ha moltes veus. Com ha de ser. Allà hi ha Maria Callas, Renata Tebaldi, Victoria dels Àngeles, potser Elizabeth Schwarzkopf i Joan Sutherland, i sense cap mena de dubte, Montserrat Caballé.

Ara la soprano ha celebrat el 50è aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu, un teatre al qual ha estat molt vinculada, però amb el qual també ha tingut alguns desacords ara oblidats. El record entre els aficionats és, com no pot ser d’una altra manera, el d’unes vetllades memorables gràcies a l’extraordinària veu i el gran talent artístic de la soprano.

Als seus 78 anys, assegura no voler retirar-se encara dels escenaris. I si  Caballé, en el seu debut liceístic, el 1962, interpretant 'Arabella' de Richard Strauss.per a alguns aquesta voluntat de seguir activa és una notícia excel·lent, altres preferirien tot al contrari per no marcir el record dels seus grans moments, perquè per més que hagiògrafs i crítics incondicionals de la soprano recorrin als adjectius més variats per dissimular les seves actuals limitacions, la veu ja no és el que era ni pot ser-ho per una simple qüestió d’envelliment.

Norman Lebrecht, el cèlebre crític musical britànic, deia en un article publicat el 2002 que “els cantants són els últims a saber quan han d’anar-se’n”. I posava precisament l’exemple de Caballé, que llavors, als seus 68 anys, interpretava “una de les joves esposes d’Enric VIII en la millor oblidada òpera de Saint-Saens”.

Amb la seva interpretació de Caterina d’Aragó en aquell Henry VIII representat al Liceu, Caballé celebrava el 40è aniversari del seu debut al teatre de La Rambla. Feia 10 anys que no cantava cap òpera i l’esgotament físic i vocal al final de les tres hores i mitja que durava la representació eren la demostració claríssima de l’inexorable pas del temps.

En aquella ocasió, el crític Jordi Casanovas va escriure en aquest diari: “És una llàstima que les condicions vocals d’un cantant comencin a declinar quan més gran és la seva saviesa escènica. En l’anomenada tardor de la vida, no obstant, el gran artista pot aconseguir encara moments brillantíssims, que són ressons impressionants del que un dia va ser. I encara que no els aconsegueixi, la seva capacitat per aprofundir en l’ànima del seu personatge compensa de sobres les possibles limitacions físiques”. I d’allò han passat deu anys.

Al llarg de la seva vida mai li havia faltat coratge a Montserrat Caballé. Per abandonar , de jove, l’entorn que la recolzava a Barcelona i anar a Basilea i sotmetre’s a un dur aprenentatge que va continuar després a la freda Bremen. Per superar malalties. O per enfrontar-se a un públic maleducat i sortir en defensa d’un company de repartiment injustament maltractat.

No deu de ser fàcil prescindir de l’aplaudiment del públic d’un teatre aixecat, però Caballé ja està en el nostre olimp de veus. Com Caterina d’Aragó li deia a Ana Bolena en la citada òpera, “J’aurais l’éternité! ¡L’eternitat serà meva!”. Tornant al terreny dels mortals, com escriu un bon amic meu i de l’òpera, “després de tants anys de carrera, ara demostra que també mereix un fructífer descans”.

Rosa Massague
El Periódico de Catalunya