Era, en resum, el torn d'entonar un “moltíssimes gràcies” col·lectiu a una soprano extraordinària que forma part de la història més brillant de l'òpera, molts episodis de la qual va escriure a casa seva, el Liceu.

El concert es titulava Una altra nit de Montserrat Caballé, però era clar que no seria una nit qualsevol. Al costat de la cantant hi havia l'orquestra i el cor de la casa (que li va dedicar el sempre emotiu Va pensiero) sota la batuta de José Collado, i un grapat de col·legues: alguns, noms il·lustres de generacions diverses que han compartit mantes nits de glòria; d'altres, joves promeses sota el seu guiatge. I omplint el teatre (fins i tot amb cadires al fossat), el públic, amb molts fans de fora del país, i autoritats com el president de la Generalitat, el conseller de Cultura, l'alcalde de Barcelona i el flamant secretari d'estat de Cultura.

Amb la seva desimboltura habitual, Caballé va exercir de mestra de cerimònies, i va aparèixer fins i tot sigil·losament per escoltar les paraules que li adreçava Ferran Mascarell. La primera part va estar centrada en els seus pupils, de talents irregulars, i Montserrat Martí, filla de Caballé, i Nikolai Baskov van abordar El fantasma de l'Òpera.

No va ser l'única sorpresa de la nit, tot i que algunes van ser previsibles. També era previsible que la temperatura emocional pugés a la segona part, ja des del vídeo de salutació de Plácido Domingo i l'aparició de Juan Diego Flórez. Va ser un goig retrobar Carlos Álvarez, durant molts mesos allunyat dels escenaris, com també va ser un plaer tornar a aplaudir Joan Pons (amb salutació espontània de Jaume Aragall inclosa).

Caballé també es va voler afegir a la festa amb els seus recursos actuals amb, a la primera part, una inesperada havanera de Carmen,i una raresa marca de la casa, Le roi de Lahore de Massenet. La marxa conclusiva de Vangelis ens recordava que el kitsch també forma part del mite Caballé. Però no podia ser ningú més que Josep Carreras qui resumís el sentiment imperant a la sala amb un sentit T'estimo de Grieg.

Aquest sentiment és el que fa arraconar elements que podien haver estat més acurats (un programa de mà indigne) o oblits curiosos (res de Donizetti?). Més val quedar-se amb, com deia Mascarell, el que és el gran do de Montserrat Caballé: el do de fer-nos feliços. Com a les grans històries d'amor.