L’òpera Lady Macbeth de Msensk marca un abans i un després en l’obra musical de Dmitri Xostakóvitx. També en tota la creació artística soviètica. Estrenada el 1934, el compositor va tenir la desgràcia que dos anys després, el 1936, Ióssif Stalin anés a una representació. Al cap de pocs dies, el diari Pravda publicava un article titulat Caos en comptes de música.

El firmant anònim esbudellava l’òpera amb arguments de la més variada i peregrina índole i acabava amb una amenaça: “Aquest joc pot acabar molt malament”. Xostakóvitx va tremolar i l’òpera va deixar de representar-se. El compositor es va salvar d’acabar a Sibèria, però a partir de llavors i fins a la seva mort el 1975 va conviure amb el règim que coartava la seva llibertat creadora.

Lady Macbeth de Msensk és una de les grans òperes del segle XX. Ha superat censures i totalitarismes per formar part de ple dret del gran repertori operístic.

Les recents representacions a Madrid, al Teatro Real, sota la direcció musical de Hartmut Haenchen, l’escènica de Martin Kusej i amb Eva-Maria Westbroek en el paper protagonista, han servit, al marge del gaudi musical que va ser molt, per centrar un recorregut artístic sobre la creació a la Unió Soviètica a través de dues exposicions complementàries, La Cavalleria Roja. Creació i poder a la Rússia soviètica del 1917 al 1945, a La Casa Encendida, i Aleksandr Deineka. Una avantguarda per al proletariat, a la Fundación Juan March, obertes totes dues fins al 15 de gener.

La censura a l’obra de Xostakóvitx era en realitat l’inici d’”una

campanya contra la insubordinació en les arts”, en paraules d’Alex Ross, campanya que per una altra part els artistes ja havien començat a intuir a partir del 1932.

En un primer moment, la revolució russa va donar lloc a una explosió sense parió de talent creatiu. Després, a una persecució i repressió sense límits d’aquest mateix talent. El poeta Osip Mandelston ho va resumir amb aquesta frase terrible: “Al nostre país la poesia és molt valorada. En cap altre lloc maten a tanta gent per ella”. Ell mateix moriria el 1938, en un camp de trànsit camí de Sibèria.

En els primers anys de la revolució, l’avantguarda va buscar tota mena de camins i escoles. Cubofuturisme, suprematisme, constructivisme, neoprimitivisme, tot cabia en aquella aventura històrica que demanava canvis accelerats per crear un nou món socialista.

Però en un món que havia eliminat la propietat privada dels mitjans de producció, l’Estat era qui donava feina de manera que era l’únic client que tenien els artistes i aquests havien de subordinar-se a les seves necessitats. Amb el primer pla quinquennal de Stalin (1928), els creadors, en particular els cinematogràfics i els dibuixants cartellistes, van ser el gran suport cultural que acompanyava les col·lectivitzacions i la industrialització.

Poc després, el 1932, durant un sopar amb Maksim Gorki, el líder soviètic va pronunciar una frase de la qual naixeria el concepte de realisme socialista. Va dir que els escriptors són “els enginyers de l’ànima humana”. No es tractava de fer art. L’objectiu era construir el socialisme i crear una societat en què no cabia la més mínima dissidència.

La mostra La Cavalleria Roja narra tot el procés de creació i la presència de totes les arts en la vida cultural des de l’inici de la revolució fins al final de la segona guerra mundial, quan el realisme socialista ja era l’art soviètic per antonomàsia. Propaganda pura i dura i de qualitat escassa, però tot i així, hi va haver qui sabia fer art.

Aquest era Aleksandr Deineka (1899-1969), el pintor més representatiu del realisme socialista, de qui hi ha alguna mostra en aquesta exposició general, però a qui la Fundación March dedica una antològica amb 250 peces, entre obres i documents.

Deineka va ser el pintor de l’homus sovieticus. En els seus quadros, molts d’ells de grans dimensions, apareixen esquiadors, futbolistes, nedadors, homes i dones de cossos bells i atlètics, així com obrers i pagesos, fornits i contents. És propaganda, però Deineka no sembla acontentar-se amb això i va molt més enllà.

El seu art és figuratiu, però les seves millors obres no són estrictament realistes i hi ha molt més estil que missatge. La iconografia és molt semblant a la del nazisme, però mentre aquest partia d’una idea racial i s’inspirava en una ideal Grècia clàssica, la de Deineka troba el seu alè en un proletariat real.

Dos quadros, un de cada una de les exposicions, serveixen de resum al que ha estat la història de la creació artística a l’URSS. Un és de Kasimir Màlevitx, una de les grans figures de l’abstracció geomètrica i del suprematisme que a finals dels anys 20 va tornar a la figura.

El quadro en qüestió és Pressentiment complex: tors amb camisa groga, pintat a principis dels anys 30 en què la figura sense trets anticipa l’anul·lació de la llibertat de creació i la persecució que es desfermaria després. L’altra obra és un autoretrat de Deineka realitzat el 1947. El pintor posa en banyador, amb un barnús obert que deixa veure el seu tors nu. És el triomf del realisme socialista. I la viva imatge de l’homus sovieticus.