Cerca de notícies

Enquesta

Una estrella emergent

20/12/2011 |

 

 

El passat dissabte 17 de desembre, a l’església parroquial de Prats de Lluçanès, es va viure una d’aquelles vetllades que, se’ns cap mena de dubte, passaran a formar part dels annals artístics de la subcomarca lluçanesa.

L’artífex responsable fou el jove tenor basc Beñat Egiarte , una de les veus emergents més prometedora del país. Amb tan sols 27 anys, i ja metge de professió, va debutar a la vila lluçanesa amb un ambiciós i extens programa, acompanyat de l’esplèndida pianista Marta Pujol.

Ja en la primera part, després d’entonar amb gran sentit del matís quatre arietes de Bellini , va ficar-se el públic a la butxaca amb una intensa i vibrant interpretació de dues brillants pàgines del gènere sarsuelístic: la romança “No puede ser” de La tavernera del puerto , cantada amb deliciós fraseig i vigorosa entonació, i la popular i vistosa jota “Te quiero, Morena”, del sainet còmic El trust de los tenorios .

La segona part, dedicada íntegrament al gènere operístic, va esdevenir un crescendo coronat amb nou enèrgics i radiants “do de pit” corresponents a l’endimoniada ària de La fille du régiment , “Ah, mes amis”, que va cloure el programa. Una proesa, la d’escalar amb descarada contundència i facilitat a les zones més elevades del registre tenoril, que es va veure complementada amb un exquisit sentit de l’elegància en la interpretació de pàgines tan belles i exigents com “Il mio tesoro” del Don Giovanni mozartià o la cèlebre “Una furtiva lacrima” de L’elisir de Donizetti. A les quals cal afegir l’extraordinària interpretació de la popularíssima “La donna è mobile”, així com també la de la bella nadala francesa Minuit chrétiens.

L’entusiasme del públic no es va fer de pregar; les sonores ovacions i aplaudiments es van anar succeint peça rere peça, fins acabar alçant-se tres vegades dempeus tota l’església. Per arrodonir-ho, després d’adreçar-se al públic per agrair les mostres d’afecte i manifestar la seva admiració vers la cultura catalana, va acabar entonant, amb perfecta dicció catalana, l’entranyable i emotiva Rosó , amb la qual va fer vessar les llàgrimes a més d’una persona de l’auditori.

Finalment, envoltat dels alumnes adolescents de l’Institut Castell del Quer, responsables de l’organització i la presentació de les diferents peces del programa, es va posar punt i final al concert amb la cantada conjunta de la nadala “El noi de mare”.

Lluny de l’habitual concert de bolo o de compromís, Egiarte va abordar un repertori generós i d’una enorme exigència, tot demostrant posseir un instrument privilegiat, flexible i homogeni, de grata bellesa tímbrica i d’una capacitat superlativa a l’hora d’enfilar-se als registres més aguts de la seva tessitura. Tot això, unit també a un cant d’una gran intuïció musical i d’un refinadíssim sentit del fraseig. Una veu que, tal i com va augurar categòricament el Dr. Roger Alier en la presentació de l’acte, de seguir així i no espatllar-se, té reservat un lloc privilegiat en el firmament operístic del segle XXI, Esperem que així sia!

Ovidi de Cardona
Nació Digital