Tot i que ara no cal fer un llistat dels oblidats, la falsedat d'aquest supòsit (que no afecta per res l'opinió admirativa vers Heras) denota de forma preocupant un fenomen arreu, l'aposta quasi obsessiva per directors joves com si fossin la panacea per a tots els problemes. Com en totes les franges d'edat, n'hi ha de bons i de dolents, el problema arribarà quan algun director jove, però sobradament preparat es cremi prematurament perquè la pressió de tots plegats (públic, premsa, indústria) l'ha impedit desenvolupar-se al ritme apropiat. Passades figures jovenívoles com Franz Welser-Möst o Daniel Harding poden explicar com es passa de la propulsió supersònica a la fama al purgatori més roent.

És ser massa malpensat creure que, al costat d'una aposta sincera per la frescor que aporta el nou talent, també hi ha un component econòmic? Dit sense embuts, surt més barat contractar joves, la qual cosa, amb els negríssims núvols que s'atansen als pressupostos culturals, pot ser un alleujament per a unes finances que (com en tants altres sectors) són l'emulació dolorosa de l'increïble home minvant. Emulació més dolorosa quan la destral cau sobre programacions en marxa. Tant el Liceu com el Palau de les Arts en saben alguna cosa de tot plegat.

La intendent del teatre valencià acostuma a tenir bon nas per detectar joves directors i cantants, però en el segon espectacle de la temporada, La Cenerentola, l'olfacte va ser menys fiable que en altres ocasions. En el cas del director musical, Michele Mariotti (32 anys) les conseqüències van ser serioses.

Els primers compassos de l'obertura ja van donar senyals d'alarma: atacs tous i pulsació exsangüe. La resta de la funció, excepte algun moment del segon acte, va confirmar tristament una tendència a cercar deliqüescències (ben traduïdes per l'orquestra) en la partitura de Rossini expulsant en el procés tot l'alè vital. Que La Cenerentola tingui una pàtina melangiosa no vol dir en absolut que sigui una obra avorrida, com aquí va ser el cas.

Una altra batuta amb més nervi hagués ajudat millor un repartiment també ple de noms novells. Serena Malfi, joveníssima mezzo italiana de 26 anys, posseeix una veu càlida i unes agilitats correctes, però la seva presència va ser massa tènue, i el rondó final no va ser l'esclat alliberador que calia. Més empenta va mostrar el Don Ramiro de Dmitri Kortxak, amb un cos més líric del que estem avesats en aquesta mena de papers i un agut brillat que tensa innecessàriament.

Paolo Bordogna ho va tenir fàcil per guanyar-se l'adhesió del públic com a Don Magnifico, amb un talant buffo irresistible i una veu amb més presència que la de l'insuficient Dandini, Mario Cassi. La sorpresa del repartiment era la presència d'una infrautilitzada María José Moreno, de vàlua molt superior a les oportunitats que dóna una de les germanes antipàtiques de la Ventafocs.

El més veterà de l'equip artístic era Luca Ronconi, responsable d'una producció provinent del Festival de Pesaro, amb una escenografia magnífica de Margherita Palli (el laberint de mobles de la casa de Don Magnifico, les xemeneies en sèrie del palau del príncep), l'única pega de la qual era que els llarguíssims canvis a vista ensorraven encara més l'escàs pols dramàtic marcat per la batuta.