Cerca de notícies

Enquesta

Radigales: "Cataluya no ha tingut cap Mozart en l'àmbit musical, ni un Shakespeare en l'àmbit teatra

22/1/2004 |

 

El vuitantè aniversari de Victòria dels Àngels ha servit d’excusa a Jaume Radigales per fer una biografia de la soprano catalana a Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant a la vida, un volum inclòs dins la col·lecció Dones del XX d'Editorial Pòrtic. L’autor, a més, és un dels conductors del programa de Catalunya Música Una tarda d’òpera, i un dels grans especialistes d’aquest gènere del nostre país, amb el permís de Roger Alier. En aquesta entrevista, Radigales, que és professor d'estètica i llenguatge musical de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull, fa un repàs del que és la música al nostre país i del ressorgiment de l’espectacle operístic a casa nostra.

- El primer llibre parla de la Victòria dels Àngels considerada com una “antidiva”...

No és que la consideri jo, sinó que tothom la considera com a tal i ella mateixa també es considera així. Per “antidiva” entenem una cantant d’òpera o artista que està al servei de l’art i no de si mateixa. És a dir una persona molt honesta i conscient de les seves possibilitats artístiques, però també molt conscient de les seves limitacions. Victòria ha estat una persona que sent molt conscient d’aquestes limitacions no ha estirat més el braç que la màniga. Com a cantant d’òpera se li han presentat moltes oportunitats de poder fer molts papers que potser eren molt sucosos i li haurien provocat nits de glòria, però també anys de ruïna vocal. Hi ha papers determinats que un cantant d’òpera, per molt que tingui la veu, potser no té les característiques precises per a aquell determinat paper. Això fa que hi hagi fracassos de molts cantants d’òpera que tenen una carrera brillant de molt pocs anys. En canvi, Victòria ha tingut una carrera molt llarga perquè ha estat molt selectiva i no està al servei de si mateixa, sinó de l’art. Ella, a més de l’òpera, també ha tocat altres gèneres vocals com l’oratori o el lied. Per tant sent conscient de les seves possibilitats s’ha sabut centrar en el seu repertori, i això ha fet d’ella una “antidiva” que sempre ha defugit els homenatges i honors. Tot i que ha rebut premis, ho ha fet amb la humilitat de la persona que en definitiva era, la filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona. Ella sempre ha tingut molt clar la humilitat dels seus orígens i la humilitat amb què tot artista ha de servir l’art que representa.

- Catalunya ha donat cantants d’òpera molt importants contràriament al que passa a la resta de l’Estat, com veus aquest fenomen?

L’Estat espanyol també ha donat moltes veus. El fet que Catalunya sigui un país mediterrani que miri molt cap a Itàlia i França li ha donat un cert bagatge i emmirallament amb dos països amb molta tradició musical. Els països del sud acostumen a ser més donats a l’excentricitat i extraversió. Un poble càlid és un poble que canta i Itàlia ho és. En aquest sentit nosaltres ens hem apropat molt a aquest esperit. El cant és una cosa innata en la condició humana, però potser és més contingut en els països nòrdics o centreuropeus. En canvi aquí és molt habitual sentir parlar de cantants que han estat descoberts perquè algú els ha sentit cantar al carrer o estenent roba. Aquest és el cas de Conxita Supervía, que va ser una extraordinària cantant anterior a Victòria dels Àngels, gran intèrpret durant els anys deu, vint i trenta del segle vint. Hom va descobrir a aquesta cantant mentre estenia roba i li van suggerir que podria cantar, aleshores a partir d’aquí va sortir la gran artista que coneixem ara en disc. Jo crec que això, en part, es deu al fet que hem tingut una tradició molt emmirallada amb Itàlia i perquè hem tingut molt en compte el bagatge cultural de França intentant agafar el bo i millor.

- Darrerament hi ha com una mena d’auge de l’afició per l’òpera a casa nostra, a què creus que es deu?

Hi ha diversos factors, primer per la tradició que et parlava abans. Però de tota manera jo crec que aquest auge ha anat apareixent i desapareixent amb els anys depenent de les modes. L’auge operístic es remunta a mitjan segle divuit perquè l’actual Teatre Principal va portar les primeres companyies italianes d’òpera a casa nostra. L’espectacle operístic el van portar els italians i per sensibilitat va quallar molt. L’òpera, en determinades èpoques, s’ha vist com un art elitista i a vegades s’ha fet servir per a l’ostentació: quelcom totalment reprovable. L’espectacle operístic és un art que moltes vegades associem a una cosa cara, cosa que tampoc és gaire certa. Hi ha moltes maneres de fer òpera i temporades com el festival d’òpera del desaparegut Teatre Malic, fer espectacles de teatre infantil operístic demostren que és un art assequible per a tothom. Aquest fet demostra que tothom que hi vulgui anar ho pot fer d’una manera o altra. El propi Liceu està donant una imatge de modernitat, abans tenia una imatge més elitista perquè se’l van apropiar determinats sectors de l’alta burgesia. Però el seu origen no era pas aristocràtic sinó que apareix com un teatre del que ara seria la burgesia mitjana, que és qui regenta ara el teatre. Això ha fet que ara hi hagi una campanya molt encertada que diu “El Liceu de tots”, perquè tothom qui vulgui pot anar al Liceu. Actualment està desapareixent el mite del Liceu car i sense entrades.

- Darrerament s’està denunciant per part de molts grups i compositors de Catalunya que els grans esdeveniments que es produeixen a casa nostra estan marginant la música que es fa a casa nostra i cantada en la nostra llengua, creus que és certa aquesta situació?

Parlem de diferents fronts perquè hi ha la mal anomenada música popular i després la també igualment mal anomenada clàssica. Jo diria que és veritat que a vegades s’han exportat productes de fora absolutament desastrosos i que no estan justificats. Evidentment s’han de potenciar els valors de casa nostra, però tampoc sóc partidari de caure en un cert provincianisme cultural. El nostre país ha tingut una gran tradició musical, interpretativa i artística molt gran, com el cas de Montserrat Caballé, Pau Casals, Antoni Gaudí, etc. Però no hem tingut cap Mozart en l'àmbit musical, ni un Shakespeare en l'àmbit teatral, encara que hi destaquin altres figures. Intentar situar la nostra música a una alçada universal ens pot fer caure a vegades en un cert provincianisme. Les nacionalitzacions oficialitzades de vegades porten a mirar-nos el melic, que no ens fa cap bé. Hem de reconèixer que també aquest país ha donat grans noms en altres àmbits que potser musicalment estan bé i cal donar a conèixer, però de vegades hem caigut en un cert provincianisme. El problema està en el fet que de vegades estrenem òperes del segle dinou de compositors estrangers que tenen una qualitat ínfima, però que pel fet de ser de fora sonen bé i això es un a priori que és fals. De vegades valdria la pena ressuscitar o estudiar autors que tenen la mateixa qualitat relativa de compositors de fora però que cal donar a conèixer. En aquest sentit el Liceu està començant a fer una política interessant perquè estan reestrenant òperes de compositors del segle dinou de casa nostra. Això està bé per conèixer-los mentre no ho fem per mirar-nos el melic. També ho hem de potenciar als mitjans de comunicació com en el cas del meu programa a Catalunya Música. Els mitjans de comunicació públics tenim un problema, i és que de vegades com a mitjà públic tenim un servei a la societat d'informar, il·lustrar i formar. A mi m’agradaria també fer conèixer molt més la música del nostre temps, però tenim un impediment que és el problema de tos els drets d’autor que hem de pagar. Malgrat tot tenim aquest deure i el de reivindicar el fet de no haver de pagar tant, perquè de vegades no és l’ autor qui s’enriqueix sinó els editors o la Societat General d’Autors.

- Amb el nou Govern, quines creus que haurien de ser les seves primeres actuacions en temes de política cultural i en concret dins l’àmbit musical?

En primer lloc escoltar molt, musicalment parlant, perquè estem encara en un pla molt deficitari.

Josep Solano
e-notícies