El titular hauria de ser: Rolando Villazón ha tornat. Com sovint passa, és un titular no del tot exacte, ja que el tenor mexicà ja fa un temps que ha tornat i, d'altra banda, en clau escèptica, es podria dir que una flor no fa estiu. Però com a admirador sense por de confessar-ho de Villazón, no puc negar que sentia cert neguit inconscient, malgrat les bones sensacions del seu últim concert al Liceu. Ara no només no m'ha fet patir, sinó que en més d'un moment m'ha posat la pell de gallina (en el millor sentit de l'expressió). Això ha passat en la nova producció de Les contes d'Hoffmann d'Offenbach a l'Òpera Estatal de Baviera.

Cert, la veu s'ha esprimatxat, encara que el volum mai havia estat enorme, però el cant torna a ser franc, expansiu, generós, amb aquesta calidesa que t'envolta i t'arrossega, complementat a la perfecció per la proverbial empenta escènica que caracteritza Villazón. És prudent tornar a aquest estil que va a totes, sense reserves (per exemple, aguantant els aguts més enllà del que calia)? Segurament no, però per una nit el crític perepunyetes va descansar i l'aficionat va gaudir de valent.

Villazón no era l'únic reclam de la producció, Diana Damrau afrontava el quàdruple repte d'interpretar tots els amors d'Hoffmann, repte convertit en triple perquè en aquesta versió Stella no obre la boca, la qual cosa no treu cap mèrit a la formidable soprano alemanya, camaleònica tant en vocalitat com en aparença física. La pirotècnia d'Olympia, amb el punt just d'humor, va ser impecable, mentre que com a Giulietta va ser vulgar i desvergonyida. El bombó de l'òpera, tanmateix, és Antonia, una figura aquí fantasmal, de pianissimi eteris i un cant d'una emoció a flor de llavi.

Com a Nèmesi d'Hoffmann, John Relya va aportar una veu fosca i rocallosa, sempre amenaçadora, i amb un aspecte no menys camaleònic que Damrau. El punt més fluix va ser un Scintille diamant que li quedava un pèl massa agut. Angela Bower va tenir força ocasions de lluir-se en el doble paper de Nicklausse i Musa, gràcies a una presència simpàtica i una veu fàcil i flexible, si bé, i el comentari és extensible al gruix del repartiment, el francès no era gaire idiomàtic.

És impossible escoltar dues versions iguals d'aquest llibre obert i inconclús (Offenbach va morir abans d'enllestir la partitura) que és Les contes d'Hoffmann. Munic anunciava una versió basada en l'edició de dues autoritats en la matèria, Michael Kaye i Jean-Christophe Keck, amb diàlegs parlats i, en el cas del quart acte, reescrits, de manera que Giulietta mor enverinada, la qual cosa no arregla gaire l'acte més problemàtic.

La pena va ser no poder disposar d'una defensa musical millor d'aquesta tria, ja que la direcció de Constantinos Carydis, un altre jove talent (i ja en portem...) propulsat a empreses de primera magnitud, va ser irregular, amb temps o massa lents (algun cop) o massa ràpids (més sovint) que no deixaven respirar la música, junt amb una tendència acusada cap al fragor més que no pas cap al refinament.

Sí que va funcionar el muntatge de Richard Jones, amb el seu humor burleta i retorçat (Olympia semblava treta de l'Alícia al país de les meravelles de la versió de Disney). Una estructura fixa en els cinc actes, amb canvis oportuns en la decoració, i el deambular entre acte i acte d'un alcoholitzat Hoffmann, Nicklausse i tres estudiants lligaven les diverses històries, explicades més amb desig de claredat que de buscar tres peus al gat, i amb el punt àlgid d'un terrorífic acte d'Antonia. Al final, tots els personatges insten Hoffmann a escriure: com canta la musa, el poeta és més gran pels plors que per l'amor.