Cerca de notícies

Enquesta

Lawrence Foster: "S'ha de frenar a qualsevol preu el poder dels EUA"

22/1/2004 |

 

L'extitular de l'OBC rep avui la distinció Amic de Barcelona de mans de Clos.

Los Angeles (EUA), 1941
Titular de l'Orquestra de la Fundació Gulbenkian
Demà dirigirà l'OBC

Lawrence Foster va posar l'OBC al planisferi. La va passejar per Nova York i Londres i li va subministrar solistes de la talla de Daniel Baremboim o Radu Lupu per a més glòria seva. I se'n va anar a Lisboa, endunt- se'n un tros de ciutat a la memòria. Avui l'alcalde Joan Clos li concedeix el títol Amic de Barcelona.

--¿De debò sent nostàlgia d'aquesta ciutat?
--¡Cada dia! Nostàlgia dels amics, de l'ambient, del públic, dels músics, d'algunes soirées formidables. Barcelona és el paisatge d'un dels meus millors moments.

--Posi música a aquest paisatge.
--Mmm. La de Mahler. Té un temperament dur, però també hi ha dolçor i misteri.

--Hi ha qui diu que no el vam tractar amb la generositat suficient.
--No. El que passa és que el meu pas per l'OBC va coincidir amb un moment difícil. Quan començava a millorar el nivell artístic, la direcció estava concentrada a acabar les obres de l'Auditori. No hi va haver un gran interès per l'activitat de l'orquestra. I hi va haver algun crític poc sincer...

--Sigui sincer. ¿Per què no despuntem musicalment?
--No és cert. M'atreviria a dir que, durant el meu període, l'OBC va saltar al mapa internacional. Quan vam tocar Gerhard a l'Albert Hall de Londres, al Proms, va ser un esdeveniment. I el Musical America va dir que el concert al Carnegie Hall va ser el millor de la temporada.

--Doncs aquí...
--¡Oh, a tot arreu hi ha males llen- gües! Aquí també hi ha gent que aprecia la qualitat del que té.

--Una vegada va elogiar la sensibilitat de Maragall.
--¡Maragall estima realment la música! Va ser una llàstima que no exercís durant la meva estada a Barcelona...

--¿Se n'ha assabentat, que és el president dels catalans?
--¡Naturalment! Maragall és, a la vegada, un home d'educació i d'Estat. Crec que, amb ell, la cultura catalana prosperarà. Però només és la modesta opinió d'un estranger.

--No esquiva mai qüestions polítiques, vostè.
--Sempre m'ha interessat la política. Potser perquè sóc un idealista.

--La seva família va fugir dels nazis. Això deu marcar.
--El meu pare, jueu de Romania, presidia un dels bancs més importants de l'Est. Va fugir a França, pensant que Hitler no s'atreviria a entrar-hi. Se'n va anar amb la meva mare a fer un creuer amb el Normandie, i ja no van tornar... Jo vaig estudiar Política Econòmica i Història Alemanya a la Universitat de Califòrnia, no música.

--¿De debò?
--Després em vaig implicar en la vida política nord-americana. El 1968 vaig participar en la campanya de Robert Kennedy. Vaig ser a l'hotel Ambassador quan el van assassinar. Em va marcar tant que em vaig oblidar de la política fins a l'Administració Clinton, un gran president.

--Bush l'horroritza, m'imagino.
--No trobo paraules per descriure fins a quin punt l'actual política nord-americana és catastròfica per a tothom. S'ha de frenar el poder nord-americà, a qualsevol preu. Els EUA basen tota la seva política sobre la mentida. ¡Aquests fanàtics republicans representen el costat salvatge de la tradició judeocristiana! ¡La religió dels diners! A vegades penso que s'haurien de canviar les creus de les esglésies i posar-hi el signe del dòlar.

--Em temo que no li oferiran una orquestra.
--El mes que ve vaig a Houston... No sóc l'única veu crítica. Miri Michael Moore, que ara fa campanya amb el general Wesley Clark. I el milionari George Soros, que ha dit que invertirà el que sigui per fer fora Bush.

--¿S'oblida del món quan dirigeix?
--Amb excepcions, quan sóc dins de la música, m'oblido de tot.

--¿Amb excepcions...?
--Quan Bush va ser elegit, era a Barcelona. Vaig dirigir mort de fatiga, perquè em vaig passar la nit despert atent al resultat, i increïblement enfadat per com es va capgirar la nit. Però hi ha hagut moments pitjors...

--¿Sí?
--A l'inici del meu matrimoni, la meva dona estava malalta. Abans de dirigir el concerto de Beethoven, amb Isaac Stern, em va trucar el metge i em va dir que li quedava una setmana de vida. El resultat estava equivocat. Però ho vaig saber després.

--I pensar que molts critiquen la seva contenció al podi...
--¡No sóc un coreògraf! No tinc res en contra dels directors que ballen, si són genials, com Bernstein. Però l'emoció pura no és interessant, si no va acompanyada de la comprensió de l'estructura de la música. ¿Sap? Crec que sóc un bon director d'orquestra.

Núria Navarro
El Periódico