ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Una ‘Rusalka’ de secà

21/10/2011 |

 

Rusalka és la sirena d’aigua dolça que s’enamora d’un príncep. Per aconseguir el seu amor està disposada a renunciar a l’aquàtic món fantàstic on viu i convertir-se en humana. És un bonic conte de fades amb un final tràgic en consonància amb la transgressió que suposa intentar la barreja de dos mons, el real i el de fantasia, que no poden amalgamar-se.

Aquesta història, amb ressons de la mitologia eslava, però també dels contes La sireneta de Hans Christian Andersen i d’Ondina, de La Motte-Fouqué, va agradar a Antonin Dvorák per convertir-la en una òpera, Rusalka, que seria la seva penúltima composició per al teatre i una de les grans obres del repertori txec.

El compositor va escriure una partitura brillant, amb riques i envoltants melodies i nombroses cites del folklore txec. Dedica a la protagonista, a Rusalka, moments de gran lirisme, com la Cançó a la lluna, però també la condemna al silenci quan l’ondina entra en el món real, fet que no deixa de ser un exercici entremaliat tractant-se de la protagonista d’una òpera.

L’Òpera de Montpeller l’ha programat en el seu inici de temporada en un muntatge que firma Jim Lucassen. Per a aquest jove director d’escena holandès els oposats en aquesta òpera són, d’una part història, naturalesa i nostàlgia. De l’altra, modernitat, cultura i progrés. Pensament màgic contra ciència.

Per emmarcar aquesta dicotomia, Lucassen presenta una Rusalka de secà. Situa l’òpera en un museu de ciències naturals on el director és el príncep i la bibliotecària és la transposició del personatge de Jezibaba, la maga que posseeix el saber. A la planta baixa del museu hi ha vitrines i un gran quadro decimonònic on viu Rusalka, que cobra vida a la nit. Al pis superior, el dels humans, ja no som al segle XIX. Se suposa que som al XXI, però el que aquí se celebra és l’exhibició de l’esquelet d’un dinosaure.

Amb la seva posada en escena, Lucassen també pretén plantejar el debat que es repeteix en tots els teatres d’òpera del món entre produccions tradicionals i innovadores, entre el que és ”autèntic”, defensat per uns, i el que és ”modern”, preferit per altres. No obstant, els dos plans en què es desenvolupa l’obra es confonen i al final, el que queda d’una posada en escena que pretén ser moderna és un tuf a antic, a gabinet de ciències naturals dels d’abans, amb polsegosos animals dissecats, esquelets de l’Era dels Dinosaures i representacions pictòriques kitsch. Un món en definitiva que no suscita ni nostàlgia ni progrés.

Dirigia l’Orquestra Nacional Llenguadoc-rosselló un bon conegut dels melòmans barcelonins, Lawrence Foster, que va ser director de l’OBC i ara és el director musical de l’òpera de la capital d’aquella regió. Tret d’alguna errada dels metalls al principi del segon acte, el dia 9 l’orquestra va fer una molt bona lectura de tota la riquesa de la partitura de Dvorák.

La soprano russo-nord-americana Dina Kuznetsova era Rusalka. És un paper que va incorporar al seu repertori aquest estiu en el festival campestre de Glyndebourne. La seva interpretació a Montpeller va ser sens dubte el millor de la tarda. La seva veu nítida que sonava a molt fresca va omplir el gran auditori modern de Le Corum. No es podia dir el mateix de Ludovit Ludha en el paper de príncep. Mischa Schelomianski va ser un Vodnik irregular, però amb moments de gran bellesa, i Renée Morloc va ser una potent Jezibaba.

El que indicava modernitat i progrés no era a l’escenari, era a la platea, en la quantitat de joves, alguns molt joves, espectadors, cosa que és freqüent als teatres d’òpera francesos.

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet