Cerca de notícies

Enquesta

Balsàmica missa de Mozart

19/10/2011 |

 

 

Després del pas del cicló Andris Nelsons al capdavant de la Simfònica de Birmingham pel cicle ‘Palau sent’ no ha anat malament el bàlsam d’una missa. I més tractant-se de la ‘Gran missa en do menor’ de Mozart. Obra inacabada com el seu cèlebre ‘Requiem’, però d’una riquesa inqüestionable per les seves reminiscències barroques lligades a Bach i per les pròpies aportacions al llenguatge musical religiós del geni de Salzburg, entre elles les parts de cant pròxim a l’estil operístic, la seva interpretació va satisfer les expectatives creades. El director britànic Ivor Bolton, la Mozarteum Orchestra de Salzburg, el cada vegada més sòlid Cor de Cambra del Palau i un quartet de destacats solistes vocals eren tota una garantia que la interpretació de la magna obra s’ajustés al llibre d’estil mozartià, com així ho va certificar el públic amb les repetides aclamacions finals.

Bolton va equilibrar amb indubtable saviesa tots els elements amb què comptava, marcant els moments àlgids però deixant que un captivador lirisme il·luminés els moments de pausa. L’orquestra va respondre amb inspiració però també amb precisió a les seves indicacions des del podi, però el director no va restar mai protagonisme al paper del reforçat cor, que va oferir vibrants intervencions en passatges com ‘Gloria’, ‘Qui tollis’, ‘Credo’, ‘Sanctus’ o el ‘Hosanna’ final.

En la interpretació dels solistes van brillar especialment per la seva participació superior les dues sopranos. Sandrine Piau, acreditada intèrpret del repertori barroc, va mostrar el color de la seva bella i matisada veu, però potser es va ajustar més al llenguatge de l’obra Veronica Cangemi amb una bona recreació del ‘Laudamus te’. Totes dues van acoblar molt bé en passatges com ‘Domine Deus’ i amb el tenor Jeremy Ovendem, a ‘Quoniam’. La participació del baix Andrew Foster-Williams es va limitar a la seva intervenció en el quartet ‘Benedictus’.

A la primera part, la Mozarteum va interpretar amb correcció, però sense que s’encengués la flama de l’emoció, la ‘Simfonia 104′ també denominada ‘Londres’, de Haydn, coetani i amic de Mozart. Va ser simplement, tot i reconeixent l’originalitat de l’obra, un bon complement al segon concert d’una temporada que, fins i tot sent de transició cap a un model més definitiu del cicle, ha arrencat amb força malgrat comptar amb 400.000 euros menys de pressupost que l’anterior.

Deslligar-se dels errors de la nefasta etapa Millet aconseguint una programació que barregi classicisme amb obra contemporània i que estimuli iniciatives per captar els nous públics –ajustant el preu de les entrades com s’ha fet amb les del segon pis– està entre els reptes de l’equip que dirigeix Joan Oller.

De moment i com a signe del canvi al Palau és un bon senyal la creació de la figura del resident al centre, que recaurà el 2012 en Joan Guinjoan (Riudoms, Tarragona, 1931). És una bona iniciativa per iniciar un camí de recuperació, per ser programada, d’una obra autòctona com la seva. Però falta que a aquest anunci segueixin altres més de caràcter regenerador.

El Periódico de Catalunya