Cerca de notícies

Enquesta

Xavier Albertí: «La gran obra d'art de Dalí va ser ell mateix»

19/10/2011 |

 

 

El Liceu inaugura oficialment avui la temporada amb Jo, Dalí, una òpera contemporània de Xavier Benguerel (1931) i Javier Salom (1925). L'obra penetra en la complexa figura del geni de Figueres (Joan Martín-Royo, baríton) i la seva relació amb Gala, la que va ser la seva musa i muller (Marisa Martins, mezzosoprano). S'han programat tres úniques funcions.

-¿Què va ser el primer que va pensar al rebre l'encàrrec de portar a escena Jo, Dalí?

-Em vaig il·lusionar perquè sempre havia somiat dirigir una òpera a la sala principal del Liceu. La meva carrera teatral i lírica sempre ha estat compromesa amb la creació contemporània. He estrenat obres de Narcís Comadira, Paco Zarzoso, Lluïsa Cunillé, Jesús Rodríguez Picó i Alberto García Demestres. Benguerel és un referent per a mi. Vaig assistir a l'estrena de Spleen, la seva òpera de cambra, i també a la del Llibre Vermell. Coneixia menys l'obra de Salom, injustament oblidada.

-Aquesta obra comprèn un període de 60 anys. ¿Què aporta?

-Arrenca amb el primer viatge de Dalí a París i arriba fins a la seva mort a Figueres el 1989. Però no se centra en la seva obra, sinó en l'àmbit privat del creador. Mostra què hi ha darrere del fenomen per intentar entendre el seu comportament. L'òpera apunta moltes coses. Farà pensar i revisar idees preconcebudes.

-¿A què es refereix?

-L'obra ajuda a saber més sobre Dalí i la seva màscara, però ens falta perspectiva històrica per entendre la seva figura. Dalí va canviar de pensament constantment perquè volia ser el centre d'atenció. La gran obra d'art de Dalí és ell mateix. Gala va saber veure-ho i s'hi va dedicar.

-Formaven un matrimoni atípic.

-Ni Gala ni Dalí eren convencionals. Ella era una dona avançada per a la seva època, que va tenir altres relacions i, encara que se l'ha vist només com un ésser interessat que utilitzava Dalí per fer diners, hi havia entre ells un gran compromís.

-Per a molts ella és la verdadera protagonista de l'òpera.

-Ho sembla. Gala té alguns dels moments més impactants d'aquest melodrama. L'escena de la seva mort és sublim. Gala és el gran descobriment i això es deu a Salom, que li va dedicar una obra: Casi una diosa. Hi ha passatges del llibret que són iguals.

-Més enllà de l'odissea per estrenar l'òpera al juny al Teatro de la Zarzuela, ¿quin va ser el principal repte?

-La memorització de la partitura, un procés enormement complicat per als cantants, encara que Benguerel escriu dins de la tessitura. La partitura és exigent i difícil però respecta la veu, no la porta a extrems insostenibles. Unificar-la amb el procés emocional intern del personatge ha requerit molts assajos. Dalí i Gala havien de ser veraços, no copiar res i acostar-se a la veu dominant en la línia de cant, transformant-la en una cosa reconeixible. Jo, Dalí ha suposat un repte fascinant.

-En la seva posada en escena no hi ha ni un sol quadro. ¿Per què?

-El pressupost era molt ajustat i vam haver de ser enginyosos. Vaig preferir suggerir. Dalí era un entusiasta de dos artistes: Velázquez i Vermeer. L'escenografia de Joaquim Roy permet jugar amb aquesta idea de Las Meninas on es veu el pintor treballant.

MARTA CERVERA
El Periódico de Catalunya