Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu trenca una tradició centenària

10/10/2011 |

 

 

M’ho apuntava el mestre Roger Alier just abans de començar la funció: serà la primera vegada, en més de 160 anys d’història, que el Liceu no inaugura la temporada amb un espectacle escenificat. Una solució d’estalvi, com ja varem avançar, semblant al fet que el TNC, o bé el Lliure, haguessin optat per una inauguració a base de fragments dramàtics recitats sense escena.

Comprensible però, francament, mesquí. Així digueren interpretar-ho moltes de les persones que el passat divendres van deixar buides bona part de les butaques i les llotges del Gran Teatre del Liceu, abans sempre ben atapeïdes en ocasions com aquesta.

Malgrat tot, l’extraordinària prestació de l’equip de cantants va compensar al públic assistent amb una memorable versió fragmentària del cèlebre “Faust” de Charles
Gounod . En el rol titular i debutant a la casa, l’extraordinari tenor polonès Piotr Beczala va lluir un portentós instrument vocal, cisellat amb una exquisida riquesa expressiva i un sumptuós sentit del fraseig. Al seu costat, amb una sòlida i vehement interpretació, va brillar el maliciós i seductor Mephistophélès d’Erwin Schrott (molt més lluït aquí com a diable que, la passada temporada, com Escamillo).

La desventurada Marguerite fou deliciosament cantada per l’esplèndida soprano búlgara Krassimira Stoyanova, qui va deleitar-nos, a més, amb la gens habitual ària “Il ne revient pas” de l’inici del IV acte. Al seu torn, va destacar també la vibrant interpretació de Ludovic Tézier com a Valentin, així com també els més que correctes Siébel i Marthe, de Karine Deshayes i Julia Juon, respectivament.

Les formacions de la casa van estar força lluny d’assolir el nivell dels intèrprets solistes. L’orquestra, com ja és habitual, es va limitar a “tocar” mancada de tot instint i entusiasme, mentre que el cor va estar molt menys inspirat del que ens té acostumats. La direcció de Pierre Vallet, debutant també al coliseu, va resultar eficaç però més aviat insípida; molt lluny d’esprémer tot el refinament i la riquesa que atresoren els pentagrames de l’exquisit compositor francès.

Ovidi de Cardona
Nació Digital