Cerca de notícies

Enquesta

El nus de la corbata

2/10/2011 |

 

L'antecessor de Pérez es va trobar un dèficit de 300 milions de pessetes. Ens movem ara en una xifra semblant?

Oriol Pérez Treviño es va posar la corbata. L'ocasió bé s'ho valia. Després d'una espera massa llarga, per fi L'Auditori té director general. En haver optat pel musicòleg i gestor manresà, els responsables de la tria han apostat per un nom caracteritzat per la passió encomanadissa per la música, virtut, cert és, no suficient en ella mateixa, però que seria greu si fos absent del càrrec.

 

Les línies genèriques que es coneixen del contracte programa que determinarà la ruta a seguir són, amb matisos, prou compartibles, amb un element, tanmateix, que, per increïble que sembli, és inèdit en l'encara curta vida de L'Auditori, almenys pel que fa a la seva rotunda explicitació: situar l'OBC en l'epicentre del que hauria de ser i encara no és una veritable ciutat de la música. Una tasca per a la qual, com és obvi, és imprescindible aconseguir la complicitat dels músics i del seu titular, Pablo González.

Tanmateix, vivint els temps que vivim, tot objectiu s'ha de supeditar a una realitat econòmica adversa. Abaixar-se el sou és un gest bonic, que hagués estat més bonic si ho hagués anunciat ell mateix i no una de les autoritats que li van donar l'alternativa, però és només un detall dins d'un panorama que és versemblant preveure deficitari i que li deixa menys marge de maniobra de l'ideal. També el seu antecessor, Joan Oller, en arribar al càrrec –recordem que amb plens poders gerencials i artístics– comentava que es va trobar un dèficit de 300 milions de pessetes, uns 1,8 milions d'euros. Ens movem ara en una xifra semblant?

Pel que fa a la programació general de la casa, aplaudiments fervorosos per la defensa del patrimoni català i, en especial pel trencament del cercle viciós de manta partitures: estrena i oblit. Confio, però, que les quotes marcades entre gèneres no impliquin estar pendent de la calculadora per veure si la música contemporània té un 1% o un 2% més o menys del que toca.

Pérez ha tocat moltes tecles i ha remenat moltes salses, una ubiqüitat que no ha deixat de crear certes suspicàcies en aquest país nostre tan petit. Per això la decisió, comprensible, de continuar lligat com a assessor i programador, encara que sigui sense sou, al Festival de Torroella de Montgrí, que fins ara dirigia, em sembla un error: la de L'Auditori és una feina que requerirà el 150% de la seva atenció, entre altres coses per aconseguir simplificar un organigrama complex, amb molts caps i barrets diferents en un edifici que manté els seus pecats originals (com una sala simfònica d'acústica discutible i amb un gran forat per a un orgue que potser no hi cap, o un museu poc visible).

La màxima atenció també serà necessària per trencar les inevitables inèrcies i rigideses que tota gran estructura acumula amb el temps. No siguem il·lusos, dins i fora de la casa hi deu haver més d'un que espera que Pérez no se'n surti. Per això, sense perdre la seva explosiva franquesa (el sobrenom de Torrente ha corregut de boca en boca), unes dosis de diplomàcia tampoc no seran sobreres perquè el nus de la corbata no l'estrenyi massa.

Xavier Cester
El Punt / Avui