Cerca de notícies

Enquesta

Un fred ‘Così fan tutte’

12/8/2011 |

 

I de la misogínia d’Hugo von Hoffmannsthal a Die Frau ohne Schatten, a la de Lorenzo Da Ponte a Così fan tutte. El 2006, Claus Guth va iniciar el projecte de posar en escena per al Festival de Salzburg les tres obres mestres que Mozart va compondre amb llibret de l’italià. Primer va ser Le nozze di Figaro, amb la direcció de Nikolaus Harnoncourt. Va seguir Don Giovanni el 2008 i Così l’any següent. Ara, en aquesta edició del festival es pot veure el cicle complet, cosa que no és gaire freqüent.

Amb el pas del temps, Guth ha anat reelaborant el seu treball per donar més unitat al cicle. Segons testifiquen fotos i clips de vídeo, aquest Così., per exemple, és bastant diferent del de la seva estrena fa dos anys. Manté dos grans elements que vinculen aquesta òpera a les anteriors i són la gran escalinata que apareixia a la mansió senyorial on es desenvolupava Le nozze. i els arbres del bosc on transcorria Don Giovanni. Però el decorat ara està nu. A més dels elements repetits ja aquests, pràcticament només queden les quatre parets d’un apartament modern, d’un blanc asèptic.

La dramatúrgia també ha canviat. Si el 2009 començava el primer acte després d’una festa, amb copes i ampolles per recollir i les dues parelles protagonistes tenien un cert aspecte iupi, ara Ferrando i Dorabella, i Guglielmo i Fiordiligi són molt més joves, més innocents. La serventa Despina no es disfressa de metge o de notari ni és un personatge còmic, i el filòsof Don Alfonso és un àngel negre.

Un altre canvi important és el de l’orquestra. Si abans Adam Fischer dirigia la Filharmònica de Viena, ara és Mark Minkowski al capdavant de Les Musiciens du Louvre, grup que toca amb instruments d’època. També els cantants són altres, amb l’única excepció del baríton Bo Skovhus, que repeteix com el filòsof cínic de la història.

Da Ponte, que també era un cínic, va escriure aquesta òpera sobre la infidelitat femenina, condemnable, segons sembla, en la dona, però no en l’home. Don Alfonso demostra que les dones mai són fidels i ho fa promovent un canvi de parelles.

En la seva posada en escena Guth ressalta el caràcter d’experiment de laboratori que té el projecte del filòsof. Don Alfonso usa els personatges com marionetes que es mouen en l’espai asèptic en què les convencions socials tenen presoneres les dues parelles protagonistes durant el primer acte, convencions que desapareixen en el segon, quan els arbres penetren a la casa i l’inconscient i l’atracció pel desconegut es desborda.

L’excessiu minimalisme del primer acte, en què ni tan sols apareix el cor, només se’l sent i sembla que estigui molt lluny, resulta molt fred, encara que la temperatura puja una mica en el segon, malgrat que no depara grans alegries. L’òpera de Mozart i Da Ponte porta per subtítol L’escola dels amants i d’aquesta escola i de la classe impartida pel mestre Guth, els alumnes en surten molt desenganyats.

No passa el mateix als espectadors que van donar aplaudiments molt càlids a tots els participants el dia de la reestrena, el dia 5, al Haus für Mozart. A més del ja citat Skovhus, Maria Bengtsson (Fiordiligi), Michèle Losier (Dorabella), Alek Shrader (Ferrando) i Christopher Maltman (Guglielmo) van cantar impecablement, en particular aquest últim que posseeix una veu baritonal molt bella i potent. Anna Prohaska era una Despina massa autòmat per exigències de la posada en escena. Minkowski és un gran coneixedor de Mozart i la seva presència és habitual a Salzburg, no només en el festival, sinó també al Mozarteum. Al capdavant dels seus músics del Louvre va ser qui més caliu va impartir a un Così fan tutte coherent, però excessivament fred.

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya