Cerca de notícies

Enquesta

Exegesi wagneriana

7/8/2011 |

 

El nou ‘Ring für Kinder' va ser seguit per un públic força menys sorollós que el del Festspielhaus La capacitat d'acostumar-se a gairebé tot és força útil a l'hora de tornar al Festival de Bayreuth, on els muntatges solen tenir una llarga vida. A més, les reposicions ajuden a alimentar aquest frondós subgènere literari que és l'exegesi wagneriana. Cada any no només es publiquen dotzenes de llibres sobre el compositor alemany des de tots els prismes imaginables, cada petit canvi en una producció pot generar pàgines i pàgines de recensió, sobretot dels crítics alemanys que no paren d'escriure amb frisança durant les representacions.

Aquesta introducció ve al cas de l'actual Lohengrin al Turó Verd, obra i gràcia de Hans Neuenfels. Enguany, les rates m'han molestat menys, encara que siguin un recurs fàcil del director alemany per provocar i/o prendre el pèl als espectadors. I a fe que, vistes les rialles durant la funció, ho ha aconseguit. Però en comparació amb Tannhäuser, aquest Lohengrin té un acabat teatral molt superior, amb escenes i personatges més ben resolts. Si l'obra és la història d'un fracàs, la conclusió de Neuenfels és decididament devastadora, incloent el repugnant fetus gegant: els segons de silenci quan para la música i Lohengrin avança cap al públic van tenir una tensió al·lucinant.

L'art de l'exegesi wagneriana també sol filar prim entre els canvis de repartiment d'any a any. El 2010, la carta estel·lar de Jonas Kaufmann va ser flor d'un dia, però Klaus Florian Vogt va assolir un èxit impressionant, amb standing ovation inclosa, ben merescut. Potser m'he acostumat per fi a la seva peculiar veu blanquinosa, però s'ha d'admetre que el Lohengrin del tenor alemany, si no heroic, va ser frasejat amb una exquisidesa indiscutible. Astrid Weber substituïa a darrera hora Annette Dasch i, superat un primer acte dominat pels nervis, va imposar una Elsa consistent, tot i que d'agut estrident. Petra Lang pertany a l'estirp d'Ortruds salvatgines, sempre ben rebudes. Georg Zeppenfeld i Samuel Youn repetien els seus modèlics Rei i Herald, i només el Telramund de Tómas Tómasson perdia pistonada. Al fossat, Andris Nelsons va fer un salt qualitatiu impressionant: encara no ha adquirit el sentit de la continuïtat en el discurs més propi del passat que del present, però hi va haver molts passatges de pell de gallina.

A més de la màgia del propi teatre, Bayreuth té els trumfos d'una orquestra magnífica i un cor encara més magnífic, però a nivell escènic, la joia de la corona continua sent el Parsifal dirigit per Stefan Herheim, una producció aclaparadora on la història d'Alemanya i Wagner s'entrellacen de manera fascinant i on cada cop es poden descobrir detalls nous. Ara bé, seré un exegeta massa primmirat si dic que la direcció de Daniele Gatti m'ha semblat aquest any més inestable? El nou protagonista va ser un Simon O'Neill més trompeter que Christopher Ventris.

Ja que no hi haurà Tetralogia fins al 2013, almenys Bayreuth ha continuat la seva política d'espectacles per a menuts i grans amb un Ring für Kinder. Tot i alguns tocs d'humor, més que una infantilització, es tracta d'una hàbil simplificació de la música i de l'argument, a càrrec de Hartmut Keil i Maximilian von Mayenburg, explicat en poc menys de dues hores, seguides per un públic de totes les edats força menys sorollós que el del Festspielhaus. Algunes solucions escèniques no desentonarien en un muntatge gran (les pantalles ovalades per als gegants) i el nivell musical té el rigor que aquestes iniciatives exigeixen, amb veus conegudes al Liceu com les de Markus Eiche i Norbert Ernst.

Posar verd Bayreuth és un esport molt practicat (i raons no en falten), però al capdavall, l'exegesi wagneriana té molta vida per endavant.

Xavier Cester
El Punt / Avui