Cerca de notícies

Enquesta

Mozart, el seu pare i Mitridate

4/8/2011 |

 

Mentre l’orquestra ataca l’obertura, en la foscor de l’escenari semicircular apareix una pel·lícula d’animació. Amb traços que semblen fets amb guix es dibuixa primer una bombeta que baixa del sostre, una taula, i un nen que es posa a escriure. S’avorreix perquè no està inspirat fins que, de sobte, s’obre una porta i apareix una figura amenaçadora que reclama els deures. “¡Ara ho veig clar, pare!”, pensa el nen. Acaba de trobar la inspiració i comença a escriure com un posseït, a fondre notes amb personatges, a crear situacions delicades i altres de violentes, a compondre en definitiva Mitridate, re di Ponto, la història d’un pare autoritari que desconfia dels seus fills.

Aquesta és la clau a partir de la qual David Bösch munta la posada en escena d’aquesta òpera en una nova producció estrenada el mes de juliol passat a l’Òpera de Baviera. Mozart, el nen prodigi, va compondre aquesta òpera quan només tenia 14 anys i vivia sota la fèrria tutela del pare.

Aquest Mitridate planteja el pas de l’adolescència a la maduresa, quan s’imposa la presa de decisions. Si l’escenografia del primer acte presenta un món encara juvenil en què es projecten dibuixos animats –molt graciosos, per cert–, a mesura que progressa l’obra, apareix un món més adult, però més llòbrec, fins a arribar al tercer i últim on dominen la sang i la violència.

Aquesta obra és encara una opera seria del barroc, plena d’exclamacions del tipus ¡Oh, furor funest!”, i de ganivets i altres armes letals sempre a mà perquè els protagonistes puguin solucionar els seus problemes, ja siguin polítics o personals, usant-les.

Desaparegut Mozart, les seves òperes també van desaparèixer de l’escenari i van trigar a tornar. Mitridate, re di Ponto, va trigar molt més. No ho va fer fins ben entrat el segle XX i encara escassament. I és una pena, perquè almenys la producció del teatre muniquès, amb Ivor Bolton al capdavant de l’Orquestra de Baviera i un planter d’excel·lents cantants, desfà qualsevol prejudici en contra d’aquesta òpera primerenca del compositor salzburguès.

En la representació del 29 de juliol, la mezzosoprano Anna Bonitatibus, en el paper de Sifare, un dels fills de Mitridate, i la soprano Patricia Petibon, en el d’Aspasia, promesa del rei, però objecte de l’amor de Sifare, van ser una gran parella. Al final del segon acte, el duo Se viver non degg’io, va ser una demostració de poder de totes dues en el que semblava un concurs en què els anés la vida. Durant la recent temporada del Liceu havíem vist Petibon en un paper que no podia ser més diferent, en el de Lulu.

El contratenor Lawrence Zazzo va interpretar l’altre fill de Mitridate, el bel·licós Farnace i ho va fer donant gran profunditat al personatge. Barry Banks era Mitridate, Lisette Oropesa interpretava la princesa Ismene i Alexey Kudrya, Marzio, l’enemic romà.

Cal destacar que Mozart va escriure el paper d’Arbate, governador de Nymfea, per a un castrato soprano. Aquí l’interpretava la japonesa Eri Nakamura desvestida del paper masculí. Arbate és un personatge que sempre sap el que passa, que recull les confidències dels altres protagonistes. En la posada en escena de David Bösch apareix a mig camí entre una portera i una governanta que posa ordre a tot.

El treball de Bösch fa comprensible aquesta òpera amb molt pocs elements, un gran llum, un bot inflable, un taüt, a més de les projeccions a l’escenari semicircular que van evolucionant a mesura que la història que ens explica Mozart es va enfosquint per acabar en un final mig feliç, amb Mitridate agonitzant després d’haver-se clavat l’espasa, però perdonant els seus fills que juren continuar combatent els romans.

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya