Cerca de notícies

Enquesta

Un ‘Parsifal’ amb moltes lectures

1/8/2011 |

 

Amb el record encara viu del Parsifal vist fa escassos mesos a Barcelona, amb una posada en escena de Claus Guth i una lectura molt lineal del llibret, el que presenta el Festival de Bayreuth des del 2008 es mou a l’altre extrem, amb diversos nivells de lectura que poden resultar aclaparadors.

Pel Parsifal de Stefan Herhaim transcorre la història d’Alemanya, des de l’època prussiana fins a la democràcia després de la segona guerra mundial, la història de Wahnfried, és a dir de casa Wagner, i la del mateix compositor. Es mou entre el que sembla somni i el que sembla realitat. I presideix l’escenari en tot moment la tomba del compositor.

No obstant, aquesta abundància de missatges que se solapen funciona gràcies primer a la intel·ligència del planejament de qui la firma i a la precisió i meticulositat en tots els detalls feta possible per la ben greixada maquinària escènica del teatre, especialment en el segon acte, però també per l’extrema qualitat de cor i orquestra. Parsifal és una òpera que sempre obliga a pensar. Aquesta producció, encara més.

El paper protagonista aquest any l’ interpreta el neozelandès Simon O’Neill i en el de Kundry repeteix Susan Maclean que ja el va interpretar el 2010. Falta en aquesta ocasió la tensió que hi havia entre aquest personatge i el Parsifal que interpretava Christopher Ventris en les anteriors edicions d’aquesta posada en escena.

El Gurnemanz de Kwangchul Youn sempre és excel·lent, desbordant de l’autoritat que li dóna el profund coneixement de la interpretació de la música de Wagner. Youn potser és l’últim cantant format a l’escola de Bayreuth, on va començar la seva carrera amb un paper molt menor, el del sereno, a Die Meistersinger von Nürnberg. Detlef Roth, en el paper del turmentat Amfortas té algunes dificultats, però imprimeix tant dramatisme al seu personatge que resulten menors.

El director Daniele Gatti té ben interioritzada la partitura d’aquesta òpera, però quan va sortir a saludar va assenyalar amb un insistent gest que l’ honra que el mèrit no era seu, era dels músics que conformen aquesta orquestra que podrem sentir a Barcelona el setembre de l’any que ve.

Tornant a la comparació inicial, hi ha una altra gran diferència entre el Parsifal vist al Liceu i el de Bayreuth. Mentre que el primer acaba amb el protagonista convertit en líder carismàtic -i perillós- amb botes i uniforme militar anticipant l’arribada del nazisme, el de Herhaim està als antípodes. Una vegada complerta la seva missió redemptora desapareix per un orifici que s’obre al terra del Bundestag de la nova Alemanya de postguerra.

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya