Cerca de notícies

Enquesta

L'enterrament d'Orfeu

31/7/2011 |

 

Cursi és un terme que mai creia que es podria aplicar a un muntatge de La Fura dels Baus, però aquesta és la paraula que em va venir al cap en l'escena final d'Orfeo ed Euridice, amb un desplegament de cintes de colors ridícul i les dues protagonistes gronxant-se cofoies sota els auspicis d'un Amore volador. L'òpera més divulgada de Gluck era la nova producció lírica en aquesta 25a edició del Festival Castell de Peralada, que enceta nova etapa liderada per Oriol Aguilà, confiem que per centrar el rumb erràtic dels últims anys.

 

Per sort ningú ja no parla, com fa uns anys, de fer de Peralada un Salzburg català, idea que denota un desconeixement profund d'un i altre festival. Però l'exposició fotogràfica commemorativa permet comprovar com al llarg d'aquest quart de segle, al costat de grans figures –com Roberto Alagna la setmana passada, un tenor de primera acompanyat d'una soprano de segona i una orquestra apàtica gens inspirada per la batuta–, les ambicions molts cops no han estat justificades pels resultats. Per descomptat, hi ha hagut representacions remarcables: aquest Orfeo ed Euridice no n'és una.

La producció furera, liderada per Carlus Padrissa, és una acumulació de falses bones idees i solucions poc madurades que deriven en una vetllada soporífera. Reconeixent que la trama concisa no ajuda, l'allau desigual de projeccions videogràfiques no amaga la inanitat de la direcció d'escena, l'evocació de la imatgeria medieval és més una excusa que no pas un argument dramàtic i només en el primer acte s'aconsegueix crear un clima planyívol apropiat. D'altra banda, l'entrada als inferns va ser hilarant, amb colors vermells sortits dels films de Roger Corman i el cor refregant-se per terra, un Cor de Cambra del Palau en aquesta ocasió poc cohesionat. I a ningú se li va passar pel cap que el vestuari ajustat no tenia en compte l'anatomia de cantaires i instrumentistes?

Anita Rachvelishvili, va aportar al seu Orfeu un timbre fosc i embolcallador però no la màxima noblesa que demana el cant gluckià, mentre que l'Eurídice de Maite Alberola evidenciava que està destinada a quefers més consistents. Auxiliadora Toledano va florir exageradament l'ària d'Amore mentre la doble voladora feia veure que cantava. Totes tres van haver de lluitar amb l'acompanyament erràtic de Bandart. Una altra falsa bona idea: posar l'orquestra a escena, amb violins separats de la resta, i fer-los evolucionar (més que no pas ballar) ara i adés, sense que el guany fos evident gràcies a la direcció maldestra. Algun moment de dolç recolliment, com Che puro ciel!, no compensava en gaires passatges una conjunció orquestral defectuosa i una afinació feridora. Si La Fura va enterrar l'obra sota una capa d'imatges sobreres, la versió del concertino Gordan Nikolic va ser fúnebre, amb uns temps absurdament lents que van arribar a la quasi paròdia d'un Che farò senza Euridice? al límit del col·lapse. Gluck no és avorrit.

Xavier Cester
Avui