Cerca de notícies

Enquesta

Mozart, com fa 30 anys

24/7/2011 |

 

La representació de La Clemenza di Tito, de Wolfgang Amadeus Mozart, al Festival d’Ais de Provença va ser tota una revelació. Va permetre constatar com passa el temps i com en més o menys 30 anys ha canviat la forma d’interpretar certa música. La barroca, per descomptat, però també la del geni de Salzburg.

Sir Colin Davis (1927) ha dedicat moltes hores de la seva llarga vida a Mozart, un dels compositors a qui el seu nom va associat (altres són Berlioz, Stravinsky i Tippett). El director es va donar a conèixer internacionalment quan el 1959 va haver de substituir al podi un malalt Otto Klemperer en un Don Giovanni i un any després li va passar un altre cop amb Thomas Beecham a La flauta màgica.

Molts dels grans èxits aconseguits els anys 70 i primers 80 per Davis quan era director musical de la londinenca Royal Opera House de Covent Garden, ho van ser amb obres del salzburguès. Seva va ser la iniciativa d’organitzar un Festival Mozart el 1981, en què es van representar les tres òperes amb llibret firmat per Lorenzo Da Ponte (Don Giovanni, Le nozze di Figaro i Così fan Tutte), una iniciativa que va resultar memorable. I d’aquella època també queda un record inesborrable de La clemenza di Tito que va dirigir, amb Janet Baker, Yvonne Minton i Anne Howells.

La London Symphony Orchestra (LSO) que presideix Davis és des del 2010 i ho serà fins al 2014 l’orquestra resident del festival provençal. Per a l’edició actual Davis ha volgut dirigir aquella òpera de maduresa del compositor que resumeix els ideals de la Il·lustració exemplificats en l’emperador romà Tito.

El director va conduir amb mestria la seva orquestra que responia amb tot la seva bona feina habitual, però alguna cosa fallava i no era culpa de l’emissor de la música, sinó de la memòria del receptor. Ens hem acostumat a escoltar Mozart amb instruments d’època, amb un tempo diferent, en unes interpretacions amb criteris historicistes en què domina la vivacitat a base d’unes dinàmiques molt contrastades.

Possiblement, si l’espectacle hagués estat rodó, el desassossec per la manera d’interpretar la partitura hauria estat inferior, però no ho va ser. La posada en escena i els decorats del també britànic David McVicar eren molt pobres. Hi havia escasses idees i les poques eren antigues. “Sóc bo perquè em preocupo molt”, va declarar en una ocasió. Per descomptat, aquest no era el cas. D’ell hem vist produccions moltíssim millors. La Manon que va presentar el Liceu fa quatre anys, per exemple.

Pel que fa a les veus, el dia 15 van sobresortir les dues mezzosopranos, Sarah Connolly i Anna Stephany en els papers masculins de Sesto i Annio, respectivament. Carmen Giannatanasio va ser una Virtelia contundent i Amel Brahim-Djelloul una dolça Servilia. El tenor Gregory Kunde havia hagut de substituir l’anunciat John Mark Ainsley i no va ser un gran Tito, com tampoc va ser un gran Publio el baix Darren Jeffery.

Al final de tot, quan ja els artistes havien saludat, va ser commovedor veure com Sarah Connolly agafava del braç l’ancià Colin Davis per acompanyar-lo en la seva sortida de l’escenari.

Cristina Domene
El Periódico de Catalunya