Cerca de notícies

Enquesta

Falla la memòria?

10/7/2011 |

 

La radicalitat conceptual del muntatge de Dmitri Txerniakov és superior a la de La Fura dels Baus.

En rebre el DVD de Cmajor de Les troyens filmat al Palau de les Arts de València vaig tenir un ensurt: no recordava pas haver vist Lance Ryan en l'estrena a l'Estat de l'obra cimera de Berlioz. Una ràpida consulta al programa confirma que a mi em va tocar Stephen Gould com a Énée. Però el visionat tampoc no acabava de concordar amb el record de la funció, no tant pel que fa al vistós muntatge galàctic de La Fura dels Baus com per l'aspecte musical. Aviat l'orella es va imposar a la memòria per certificar que els micròfons no fan del tot justícia a l'orquestra ni a un repartiment que, enllaunat, peca més de cant emfàtic. Això sí, la Didon de Daniela Barcellona continua sent l'element més atractiu, i Valeri Gergiev, quan l'encerta, l'encerta molt.

 

La memòria no em va despistar en un altre DVD d'un muntatge ja comentat en aquestes pàgines, Dialogues des carmélites a Munic (Belair): no vaig veure Sylvie Brunet com a Madame de Croissy (llàstima, l'escena de la seva mort posa la pell de gallina). Els micròfons certifiquen la batuta nítida de Kent Nagano i les càmeres corroboren la precisió mil·limètrica de la direcció d'actors de Dmitri Txerniakov. A anys lluny de la faramalla tecnològica de la Fura, la discutible proposta del director rus, que capgira del tot el desenllaç, és d'una radicalitat conceptual molt superior a la del grup català.

Daniel Hope reivindica la memòria d'una gran figura del segle XIX, Joseph Joachim, amb un disc, The romantic violinist (Deutsche Grammophon) en què, al costat d'un cavall de batalla com el Concert núm.1 de Bruch, inclou obres del mateix virtuós i de Brahms, el compositor amb qui més se l'associa.

Algú recorda Cathy Berberian, musa i esposa de Luciano Berio i mezzosoprano polièdrica? La seva efígie apareix a la portada de Stories (Harmonia Mundi), el nou disc de Theatre of Voices i Paul Hillier, un treball que, amb obres de Cage i Berio, entre altres, exemplifica com a la segona meitat del segle XX la veu ha estat tractada de les maneres més inusuals possibles. L'humor inimitable de la Stripsody de Berberian és el divertit punt final.

Un tractament més canònic de la veu és l'ofert per René Pape en un recital wagnerià (Deutsche Grammophon) que no s'està de res: Staatskapelle de Berlín i Daniel Barenboim ofereixen alguna cosa més que un mer acompanyament i Plácido Domingo per a unes poques frases de Parsifal. No és cap sorpresa comprovar que Gurnemanz és un dels grans papers del baix alemany i Wolfram una postil·la inesperada, i si Sachs promet de valent, el Wotan de Die Walküre, amb un fraseig consubstancialment noble, em fa lamentar que Pape decidís no cantar el paper a la Scala (sí que ho va fer a Berlín).

Noblesa d'expressió és un tret que també posseeix en grau notable Paul Lewis, fidel a la magnífica memòria dels seus anteriors discos de Beethoven i que s'incrementa amb una lectura de les Variacions Diabelli (Harmonia Mundi) amatent a les diverses facetes d'una partitura de bellesa inexhaurible.

Bona música catalana per acabar. Naxos edita diverses pàgines concertants de Xavier Benguerel, compositor especialment brillant en aquest àmbit –només cal escoltar el Doble concert de la Porta Ferrada dedicat al seu fill Marc–, servides amb entrega per l'Orquestra Perpinyà Mediterrània de Daniel Tosi. Per la seva banda, Columna publica el primer volum de l'obra simfònica de Joan Guinjoan, amb enregistraments de procedències diverses, entre els quals destaca el Concert per a violí,defensat per Peter Zazofsky. Una bona manera perquè no falli la memòria de dos dels nostres principals creadors.

Xavier Cester
Avui