Cerca de notícies

Enquesta

Suriñach torna al Liceu

10/7/2011 |

 

Se’n va anar fa 60 anys, però la música de Carlos Suriñach (1915-1997) ha tornat al Gran Teatre del Liceu de la mà de la Martha Graham Dance Company. Una de les quatre peces del programa que va interpretar la històrica companyia els dies 1 i 2 de juliol era Embattled Garden, amb música del compositor barceloní establert als EUA.

Als anys 40 Suriñach va dirigir l’orquestra del Liceu. Eren, no obstant, anys en què no hi havia gaire cosa per dirigir. L’empobriment del país, l’aïllament internacional i l’alineament amb l’Alemanya hitleriana van fer habitual la presència de companyies alemanyes amb directors de la talla de Franz Konwitschny, Joseph Keilberth, Clemens Krauss o Hans Knappertsbush. També eren anys en què des del fossat havia de sonar en algun moment el Cara al sol o Oriamendi.

Nascut a Barcelona, Suriñach havia estudiat piano amb el mestre Josep Caminals i composició amb Enric Morera. Entre el 1940 i el 1942, dotat amb una beca Alexander von Humbolt, va ampliar estudis a Alemanya amb diversos mestres, entre ells, Richard Strauss, que impartia seminaris de composició i direcció. Al seu retorn, va arribar al Liceu fins que el 1948 el compositor es va instal·lar a França per traslladar-se definitivament als EUA el 1951.

El 1948 el compositor encara va dirigir al teatre de la Rambla l’estrena absoluta d’El gato con botas, de Xavier Montsalvatge. En aquella mateixa sessió Suriñach va estrenar la seva òpera El mozo que casó con mujer brava, amb llibret de Néstor Luján.

Suriñach va tornar al teatre el 1950 per dirigir un concert en què hi havia una mica de tot (Mozart, Bach, Händel, Beethoven, Falla, Aubert, Rodrigo i Ravel), i el 1954, per interpretar una composició seva juntament amb obres de Beethoven, Prokófiev i Guasch.

Igual que els músics catalans Lleonard Balada o Lluís Benejam, Suriñach va trobar als EUA les condicions per desenvolupar el seu treball creatiu i es va convertir en un dels compositors que van viure més estretament vinculats a la dansa. Va compondre ballets per als coreògrafs nord-americans més grans quan la dansa contemporània era un art que es forjava als estudis de Robert Joffrey, José Limón, Paul Taylor o Alvin Ayley, a més del de la citada Graham, la companyia de la qual ara compleix 85 anys.

Per a ella, a més de l’Embattled Garden representat en aquesta visita al Liceu, Suriñach va compondre entre altres Acrobats of God (1960) o The owl and the pussycat (1978), ballet que va interpretar Liza Minnelli durant el seu pas per la companyia de la gran dama. L’última coreografia de Graham, inacabada perquè li va sobrevenir la mort, utilitzava música de les Variacions simfòniques (1962) del compositor. També va compondre per al Harkness Ballet, que el 1966 va portar al Liceu Fiesta de Cenizas i Venta quemada. I per a José de Udaeta va escriure Suite española (1970).

La trobada de Suriñach amb la dansa s’havia produït a Barcelona, quan els ballarins Joan Magriñá i María de Ávila posaven molt alt el llistó del ballet al Liceu. Per a ells havia compost Montecarlo, que es va estrenar al teatre barceloní el 1945.

Als EUA va impartir classes a la Carnegie-Mellon University de Pittsburg, i al Queens College de la City University de Nova York. A més de les seves nombroses composicions per a la dansa, Suriñach va escriure moltes pàgines per a piano de les quals Alicia de Larrocha es va fer abanderada. Va ser ella qui li va encarregar el 1973 el Concert per a piano i orquestra que va estrenar amb l’orquestra de Minneapolis. I també va ser ella qui va convertir aquesta peça en la més interpretada de l’autor.

S’ha d’assenyalar que van ser el compositor i la pianista els que havien estrenat com a solistes a Barcelona el Concert per a dos pianos i orquestra de Francis Poulenc. També de Suriñach és una versió orquestral de la Suite Iberia feta a petició dels hereus d’Isaac Albéniz. El pianista Daniel Blanch ha recollit part del catàleg per a piano i orquestra del compositor en un CD publicat el 2007.

El país on va néixer no ha estat gaire agraït amb Suriñach. No ho va ser el franquisme, ni ho ha estat l’esquerra ni el nacionalisme català. Al primer el va irritar enormement que un jove prometedor preferís desenvolupar la seva carrera als EUA i als altres els ha molestat el caràcter espanyolitzant de la seva música, que bevia de les fonts de la gran escola espanyola, la que configuraven Albéniz, Granados o Falla, dels quals Suriñach va ser un digne successor.

cristinadomene
El Periódico de Catalunya