Cerca de notícies

Enquesta

La inútil batalla d’Ariane

3/7/2011 |

 

El que tenen de bo els contes és que admeten moltes lectures i reescriptures. A Barba Blava (1697) de Charles Perrault, el príncep protagonista s’ha casat diverses vegades sense que ningú sàpiga què ha estat de les seves dones encara que és de témer el pitjor. Casat una vegada més, anuncia a la seva nova esposa que ha de partir de viatge i li dóna les claus del castell amb la prohibició d’usar-ne una.

Naturalment, la curiositat la porta a obrir la porta prohibida i allà troba els cadàvers de les altres esposes. Barba Blava torna i condemna a mort a qui ha gosat descobrir el seu secret. L’oportuna arribada dels germans que maten el tirà salva la víctima. Moral: la dona ha d’obeir el marit i la curiositat mereix el càstig, cosa que ja va passar a Eva al paradís.

Dos segles més tard, Maurice Maeterlinck va reescriure el conte donant el protagonisme a les dones, a Ariane, amb qui Barba Blava acaba de contraure matrimoni, i a les cinc anteriors que en aquest cas segueixen amb vida tancades en una masmorra del castell. Aquí ja no són els germans els que posen el final feliç a la història. És el poble alçat contra el tirà el que el fereix de mort, però el final té poc de feliç.

Paul Dukas va usar aquesta versió actualitzada del conte per crear l’òpera Ariane et Barbe-Bleue, que ara ha arribat per primera vegada al Gran Teatre del Liceu amb un segle de retard des de la seva estrena (¡i seguim pensant que som tan moderns!). Maeterlinck i Dukas van reflectir amb la poesia i la música els canvis socials i artístics que va portar el fi du siècle. Per a Laura Watson, experta en Dukas, Maeterlinck va transformar aquell conte sagnant de Perrault en “un estudi sobre l’elecció, el destí i la mediació”.

Ariane, la protagonista, és un nou tipus de dona. No és submisa. És una dona forta i segura de si mateixa. Està convençuda que les altres cinc esposes de Barba Blava són vives i considera la seva missió alliberar-les. En paraules de Dukas, “creu que és la portadora d’una llibertat esperada”, però les seves cinc predecessores prefereixen romandre amb el bàrbar que les ha maltractat per cuidar les seves ferides i renuncien a travessar el llindar i sortir “a un món inundat d’esperança” com els proposa Ariane.

Ariane ha tingut a les seves mans la possibilitat d’acabar amb el monstre, però no ho fa perquè en el fons el segueix estimant encara que el límit del seu amor és la seva pròpia llibertat. La soprano Germaine Lubin assegurava que Ariane “prefereix la seva magnífica i austera soledat en llibertat a unes cadenes que poden resultar seductores”.

La moral del conte la resumia el mateix Dukas en un article a la Revue (1910): “Ningú vol ser alliberat. L’alliberament costa perquè és el que es desconeix”. En un altre passatge deia que “l’home (i la dona) prefereix sempre una esclavitud familiar a la temible incertesa que suposa el preu de la llibertat”. I per al compositor, la conclusió última era que “ningú pot alliberar ningú”, que l’alliberament és un exercici individual.

El que Dukas planteja descarnadament és la por a la llibertat, la mateixa por que va teoritzar Erich Fromm, com recordava Xavier Cester en la seva crítica de l’òpera. El psicòleg alemany va escriure el seu assaig fa 70 anys, a partir de les condicions que van donar lloc a l’aparició del nazisme. És una por que pot ser col·lectiva o individual, pot desenvolupar-se en una societat sencera o en la intimitat d’una alcova.

Claus Guth, el director d’escena d’aquesta Ariane et Barbe-Bleue del Liceu, ha imaginat aquesta por a la llibertat dins de les parets d’una casa com tantes i tantes altres, en una perifèria urbana centreeuropea, com les que van ser escenari de dos sonats casos a Àustria els últims anys. Els informatius ens recorden diàriament que la por segueix viva, ara com fa cent anys quan Dukas va compondre la seva única òpera.

Cristina Domene
El Periódico de Catalunya