Cerca de notícies

Enquesta

Cant a la llibertat femenina

20/6/2011 |

 

El Liceu estrena amb èxit el sobri muntatge de l'òpera 'Ariane et Barbe-Bleue'.

Més d'un segle ha trigat el Liceu a fer justícia a Ariane et Barba-Bleue, òpera de l'impressionista Paul Dukas. La bona acollida final, amb aplaudiments intensos per a la protagonista del muntatge, Jeanne-Michèle Charbonnet, i per a la direcció musical de Stéphane Denève al capdavant de l'orquestra i l'aquesta vegada invisible cor del teatre, no són sinó la demostració que aquesta estrena ha valgut la pena.

 

L'autor parteix de la idea que la música ha de recrear per si mateixa el drama en comptes d'estar al servei d'un text creat al marge d'ella. El director escènic Claus Guth juga amb el simbolisme per aconseguir una dramatúrgia que coexisteixi amb una partitura de marcada estructura simfònica. La música, una barreja entre la grandiloqüència de Wagner i la subtilesa de Debussy, està plena de contrastos, amb textures melòdiques que marquen cada moment de la tragèdia. Té tanta força, transmet tantes idees i dibuixa tants climes que es pot seguir només amb ella la temperatura de l'acció. Guth s'ha adaptat de manera sòbria a aquesta visualització musical, encara que això el condemni al principi a una certa monotonia que canvia en els trams més participatius.

La convivència entre simbolisme i realitat, tal com suggereix el text de Maurice Maeterlinck, domina la posada en escena. L'espai gairebé nu permet que circuli el corrent d'aquesta història de submissió a un maltractador, però també de crida a l'alliberament individual i col·lectiu que reivindica la sisena dona de Barbablava, encarnat per un Jose van Dame amb escassa presència escènica.

La imatge d'una casa de camp petitburgesa, amb una saló amb sis portes, una lluminosa claraboia i un soterrani, al qual s'entra per la setena porta, que amaga les desaparegudes esposes del tirà, són els elements d'aquest viatge al món interior d'elles i d'Ariane. Les imatges de vídeo mostren el món exterior i la il·luminació potencia els moments de màxima tensió. El que mostra Guth no és més que el claustrofòbic reflex de recents i terribles successos reals, encara que en aquesta obra el tirà és presentat només com un malalt víctima de la seva pròpia brutalitat.

GRAN EXTENSIÓ VOCAL / Ariane fuig després de practicar la compassió atenent el seu malferit marit, però no aconsegueix convèncer les altres dones perquè abandonin la seva síndrome d'Estocolm i la vida de submissió al malvat. Charbonnet exhibeix els recursos que li permeten enfrontar-se a un paper que requereix una gran extensió vocal. Supera els moments en què l'ha de cantar amb l'orquestració explotada al màxim. Va ser l'estrella de la nit, ben acompanyada per la resta de les components catalanes del repartiment, que encarnen les altres esposes, i la dida Patricia Barton.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya