Cerca de notícies

Enquesta

¡Visca VERDI!

11/6/2011 |

 

És normal que a Verdi se l’escolti molt a Itàlia. No obstant, aquests dies la presència de la seva música és més gran de l’habitual, encara que hem d’aclarir que el que ara es pot sentir del compositor de Busseto és la música que va compondre fins al 1855 i no després.

El motiu és la commemoració del 150è aniversari de la unitat d’Itàlia, un procés en què Verdi va participar activament i ho va fer utilitzant les seves òperes per difondre un missatge patriòtic a favor de la unificació i de la llibertat, i contra l’opressió estrangera en una Itàlia dominada per Àustria al nord, els Borbons al sud i el Papat al centre.

Giuseppe Verdi.
El cèlebre cor Va pensiero, de Nabucco, estrenada el 1842, és el fragment més conegut del seu fervor patriòtic amb què els italians segueixen identificant-se, però n’hi ha molts més. Des de començament d’any, orquestres i cors per tot Itàlia han interpretat altres fragments d’aquell Verdi compromès, més enllà d’aquell cèlebre cor. Per exemple, el gran cor de croats O signore dal tetto natio (Oh, senyor de la nostra pàtria), d’I Lombardi alla Prima Crociata (1843); Si ridesti il leon de Castiglia, d’Ernani (1844), o el sempre colpidor cor dels escocesos oprimits per un sanguinari regicida i la seva dona, Patria oppressa, de Macbeth (1847).

Per comprendre l’efecte que la música de Verdi tenia en una societat ansiosa per alliberar-se del pes del despotisme i projectar un futur en llibertat val la pena recollir un fragment de la carta que el poeta Giuseppe Giusti va dirigir al compositor després de l’estrena d’aquella òpera:

“El tipus de dolor que ens envaeix ara l’ànim a nosaltres, els italians, és el dolor d’un poble que necessita un destí millor; és el dolor de qui ha caigut i es vol aixecar; és el dolor de qui es penedeix i espera i vol la seva pròpia regeneració. Acompanya, Verdi meu, amb les teves nobles harmonies aquest dolor elevat i solemne; esforça’t a alimentar-lo, a fortificar-lo, a dirigir-lo cap al seu objectiu. La música és un llenguatge que tots entenen, i no hi ha cap gran efecte que la música no sigui capaç de produir”.

Però l’òpera de Verdi que millor recull el seu esperit combatiu i l’ànsia de llibertat és La battaglia di Legnano. El 1961, any del centenari de la unitat, la Scala de Milà la va programar amb unes veus de luxe: Antonietta Stella, Franco Corelli i Ettore Bastianini. En aquest 150è aniversari ho ha fet l’Opera di Roma sota la direcció de Pinchas Steinberg en una nova producció firmada per Ruggero Cappuccio.

Verdi i el llibretista Salvatore Cammarano van crear l’òpera el 1948, l’any en què el fervor revolucionari s’estenia per Europa. A Milà s’havia alçat una insurrecció popular, anomenada de les Cinc Jornades, contra la dominació austríaca. La battaglia es va estrenar el 27 de gener del 1849, a una Roma que estava a punt de protagonitzar la seva pròpia revolta liberal contra el Papat, després de la fuga de Pius IX, per instaurar, al febrer, la República Romana que va tenir una vida molt breu, amb prou feines cinc mesos.

L’òpera té per escenari Milà i Como i narra la lluita al segle XII de les comunes del nord d’Itàlia, unides sota la Lliga llombarda, contra l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Federico Barbarroja. La intenció de Verdi ja està clara des d’un bon començament, amb el cor que dóna inici a l’òpera:

“¡Viva Italia! Sacro un patto / Tutti stringe i figli suoi: / ¡Esso al fin di tanti ha fatto / Un sol popolo d’eroi! ¡Viva Italia forte ed una / colla spada e col pensier! / ¡Questo suol che a noi fue cuna / Tomba sia dello stranier!” (“¡Visca Itàlia! Un sagrat pacte / uneix tots els seus fills: / ¡Ell ha fet per fi de tants / un sol poble d’herois! ¡Visca Itàlia forta i una / amb l’espasa i el pensament! / ¡Aquest sòl que va ser el nostre bressol / sigui tomba per a l’estranger!”).

Excepte Les Vêpres siciliennes (1855), Verdi va abandonar la composició patriòtica, però la seva popularitat en el Risorgimento, el moviment que va generar la unitat d’Itàlia, va ser tan gran que el seu nom va ser utilitzat en pintades reivindicatives i subversives com un acrònim. Visca VERDI significava Visca Vittorio Emmanuele Re D’Italia. El 1861, any de la unificació, el compositor va ser diputat en el primer Parlament del Regne d’Itàlia i des del 1874 va ser senador vitalici.

Si el músic aixequés avui el cap, segurament l’horroritzarien moltes coses de la Itàlia per la qual va lluitar, entre elles que la Lliga Llombarda, que en la seva batalla de Legnano era el símbol de la unitat d’una península fragmentada, sigui avui emblema de tot al contrari en el projecte secessionista d’Umberto Bossi.

La battaglia di Legnano és una òpera que no es prodiga en les programacions ni dins ni fora d’Itàlia. L’Associació d’Amics de l’Òpera de Bilbao la va representar el 2008. La que ara s’ha estrenat a Roma ha estat coproduïda pel Liceu barceloní, on arribarà el 2013.

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya