Cerca de notícies

Enquesta

Sacre i profà

5/6/2011 |

 

Entre els anuncis dels plans dels diversos cicles per a la temporada vinent –entre els quals, per desgràcia, ja no hi és Euroconcert–, Palau 100 ha donat una notícia esplèndida: el retorn a Barcelona del Cor Monteverdi, formació sense parió entre les masses vocals actuals. Una bona manera d'ocupar el temps d'espera és repassar l'extensa discografia del grup fundat per John Eliot Gardiner, ampliada ara per una nova versió de la Passió segons sant Joan de Bach (SDG). Només cal escoltar el cor inicial o el final d'aquest concert gravat el 2003 per rendir-se de nou davant la calidesa, homogeneïtat i expressivitat del Monteverdi, esperonat per un Gardiner que tradueix el drama de Crist amb una justesa corprenedora. Seria injust oblidar un magnífic equip de solistes, amb el cant emotiu de Bernarda Fink i l'evangelista paradigmàtic Mark Padmore.

 

Música sacra molt menys divulgada és la que ha gravat per a Musièpoca el cor La Xàntria de Pere Lluís Biosca i el conjunt Vespres d'Arnadí de Dani Espasa. Josep Mir i Llussà és una peça més que ajuda a completar el trencaclosques encara amb massa buits del nostre patrimoni musical, en aquest cas en la transició cap al classicisme. No es tracta d'arqueologia eixorca, sinó de música de bona factura i no pocs atractius servida de manera irreprotxable per dos conjunts joves, però de mèrits més que notables.

La Grande Chapelle té un currículum més dilatat en la recuperació d'autors arraconats, i la nova addició al catàleg de Lauda no desmereix pas al costat d'entregues anteriors. El grup d'Àngel Recasens s'ha centrat en un compositor de l'època de Carles II, Cristóbal Galán, interpretant obres tant en llatí com en castellà amb el mateix rigor i efectivitat. La presentació de l'àlbum no és un atot menor.

La música de cambra a la Península ha quedat sovint relegada a un segon pla davant la producció vocal, la qual cosa no vol dir que no hi hagi partitures de gran valor. Com els trios de Turina que el Trio Arriaga ha enregistrat per a Columna Música amb una òptima combinació de temperament i equilibri. Per la seva banda, solistes de l'Orquestra de Cadaqués col·laboren per a Tritó amb el pianista Jean Bernard Pommier per oferir el Trio i el Quintet amb piano de Granados (aquest en dues versions alternatives), mentre que el pianista francès broda els Azulejos que Albéniz va deixar inacabats i que Granados va completar.

Seguint en terreny profà, és el torn de dos DVD de Dynamic. De Cagliari arriba La Sonnambula de Bellini, enèsim cas de llibret fluix i música excelsa. El principal atractiu és l'Amina d'Eglise Gutiérrez, de cant cotonós, agilitats precises i sobreaguts espectaculars, mentre que el muntatge d'Hugo de Ana combina respecte per la trama, un atractiu sentit estètic i un bon ús del vídeo.

Tot i una aparença més moderna, la producció de Francisco Negrín de L'arbore di Diana és en el fons més antiga, i presenta una farsa d'humor gastat. En comparació al directe del Liceu, la majoria de cantants ni milloren ni empitjoren en pantalla, a excepció de la deessa altiva de Laura Aikin, més remarcable en la gravació. La música de Martín i Soler és d'una agradable inventiva, però amb pocs compassos de Mozart queda clar qui era el geni.

Kristian Bezuidenhout continua per a Harmonia Mundi la seva exploració de la música per a teclat del de Salzburg amb un segon volum sensacional de sonates i altres peces. Ho reconec, no sóc gaire amant del fortepiano, però el músic sud-africà té talent a dojo per afegir-se a Andreas Staier en la meva restringida llista d'excepcions.

Xavier Cester
Avui