Cerca de notícies

Enquesta

Gerhard entre nosaltres

25/4/2011 |

 

La vida continua a L'Auditori, encara que el despatx del seu director general segueixi igual com va acabar el concurs en què teòricament s'havia de trobar titular: desert. Potser, com en tantes altres coses, haurem d'esperar a després de les eleccions municipals, la qual cosa voldria dir que el buit de poder no preocupa gaire a les institucions que han de fer el nomenament.

 

De moment, una de les columnes vertebrals de la casa, l'OBC, presenta aquesta setmana el curs 2011-12. Caldrà veure com són de profundes unes retallades que ja s'han fet sentir en la temporada actual, per exemple en la programació al voltant de la figura de Robert Gerhard: adéu-siau a la versió de La pesta que havia de tancar la programació, i substitució del Concert per a violí de Berg –estrenat a Barcelona el 1936 en el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània que Gerhard va ajudar a organitzar– per un ganxo més segur de cara al públic com és el concert de Beethoven.

Tanmateix, la sessió amb més públic de les tres a comentar és la que unia tres concerts de piano de Haydn, Mozart i Beethoven. Va ser el primer efecte de la campanya d'entrades gratuïtes que ha endegat l'orquestra? Un dubte col·lateral: què deu pensar d'aquesta iniciativa la gent que ja havia pagat per la seva entrada o abonament? Sí, ja ho sé, els crítics no paguem.

Aplaudim la iniciativa de prestar una atenció especial a Gerhard sense esperar un aniversari rodó, no debades el compositor de Valls és una de les figures cabdals de la música catalana del segle XX i per alguna cosa el centre dedicat a la promoció i difusió del patrimoni musical català adscrit a L'Auditori porta el seu nom. Curiosament, tot i que l'OBC l'havia gravada, la suite Pandora era anunciada com a primera audició per part de l'orquestra. Tot i que inclosa en el període de caire més espanyolista de Gerhard, Pandora té un clima fantasmagòric i inquietant, molt ben copsat per Pablo González.

Amb la Simfonia núm. 3 “Collages” entrem en territoris més àrids. No és una obra fàcil, però una programació –i més en una institució pública– no pot caure en l'afalac fàcil de l'oïda de l'espectador, els vessants divulgador i patrimonial són també bàsics. L'OBC la va encertar disposant de Víctor Pablo Pérez, responsable d'una edició discogràfica de les quatres simfonies de Gerhard a punt de ser reeditada, que va negociar amb seguretat els agrestos contrastos de la peça, encara que l'ús de l'electrònica reveli els anys transcorreguts: és com comparar Robby, el robot de Planeta prohibido, amb el dolent de Terminator 2.

L'element més positiu dels tres concerts és el bon rendiment global de l'OBC, ja sigui amb el seu titular (a la suite núm. 2 d'El sombrero de tres picos, de Falla, va combinar brillantor sense embuts amb detalls ben percebuts), amb un convidat com Víctor Pablo Pérez –que sempre en treu un bon resultat (per exemple, una impulsiva Simfonia italiana, de Mendelssohn)– o amb un solista com Rudolf Buchbinder, que dirigia des del teclat i que va aguditzar benèficament l'escolta mútua dels músics de l'orquestra.

L'actuació de Buchbinder no s'hauria d'entendre tant com una fita gimnàstica (tres concerts en una vetllada) sinó com un desplegament de musicalitat equilibrada, potser un xic preciosista en Haydn, però d'un dramatisme sense excessos en el KV 466 de Mozart i una apropiada noblesa en l'Emperador de Beethoven. Més temperat i poètic va ser el Beethoven de Julian Rachlin en el Concert per a violí, un altre solista rellevant en aquests dies en què, per sort, la música de Gerhard també ha estat entre nosaltres.

Xavier Cester
Avui