Cerca de notícies

Enquesta

Sortir de l'oblit

20/4/2011 |

 

L'Akademie für Alte Musik aborda ‘L'art de la fuga' de Bach amb una fascinant llibertat combinatòria.

Les conjuncions astrals que permeten que un compositor oblidat torni al primer pla són imprevisibles. El festival de Bregenz es va apuntar el 2010 un trumfo amb l'estrena escènica, 42 anys després de la seva composició, de La passatgera de Mieczyslaw Weinberg, músic d'origen polonès refugiat a la Unió Soviètica, on també va patir l'antisemitisme. Traduir de forma respectuosa alhora que artísticament valida un fet de l'enormitat de l'Holocaust no és gens fàcil, però Weinberg ho va aconseguir amb la història d'una dona que es veu confrontada amb el seu passat com a SS quan es troba en un vaixell amb una antiga presonera del camp de concentració on treballava. Una presonera que, enmig de l'horror, sap mantenir la dignitat i la ferma convicció de no oblidar mai.

 

La producció de David Pountney evoca sense sensacionalismes obscens l'atmosfera malsana d'Auschwitz, Teodor Currentzis extreu tot l'alè tràgic d'una partitura que presenta ara i adés l'ombra benèfica de Xostakòvitx, i Michelle Breedt i Elena Kelessidi encapçalen un repartiment sense febleses. Qui no en tingui prou amb aquest DVD de Neos, haurà d'estar atent quan La passatgera arribi al Teatro Real.

L'obra de Mercadante ha quedat oblidada respecte a la de Rossini, Donizetti, Bellini i Verdi. Sort de segells com Opera Rara que recuperen títols com I Normanni a Parigi, melodrama recargolat de música atractiva. Stuart Stradtford dirigeix amplis extractes, en què destaca l'empenta de Judith Howarth per atacar sobreaguts com si res. Mercadante no ha tingut la sort de Vivaldi, el corpus operístic del qual continua inundant els catàlegs, amb Naïve com a proveïdor principal. El dinàmic Giovanni Antonini ha gravat la primera òpera del prete rosso, un Ottone in villa de múltiples belleses, una de les quals és el descobriment d'una soprano de commovedora dolçor, Julia Lezhneva.

El Centre Robert Gerhard continua la seva tasca de difusió del nostre patrimoni oblidat, implicant també intèrprets no catalans, com el magnífic conjunt Zefiro d'Alfredo Bernardini. Els germans Pla apareixen de tant en tant al radar del melòman, però pocs cops ho deuen haver fet amb la pulcritud del grup italià en diversos concerts per a oboè que edita Deutsche Harmonia Mundi amb el suport del centre.

Albéniz sí que té una presència més habitual, tot i que no la seva música orquestral. Per això és tan destacable el cedé de Tritó on l'OBC interpreta sota la batuta de Jaime Martín Catalonia, les Escenes simfòniques catalanes i una suite de Pepita Jiménez. Llàstima que ni el recent doble aniversari d'Albéniz no hagi servit per treure de l'oblit el seu vessant operístic. Tanco capítol líric amb una nova entrega del segell de Glyndebourne, un Peter Grimes collita 2000, comentat llavors en aquestes pàgines. L'element més rellevant és el protagonista, Anthony Dean Griffey, que troba una tercera via vàlida entre els referents antagònics de Peter Pears i Jon Vickers.

El Trio Wanderer interpreta per a Harmonia Mundi diverses peces i transcripcions de cambra de Liszt (com la subjugadora La Lugubre Gondole) al costat del Trio que un adolorit Smetana va escriure com a reacció a la mort de la seva filla. Un disc ombrívol, però per tancar aquest repàs discogràfic millor tornar al protagonista aquests dies dels programes de concerts, Bach. La formidable Akademie für Alte Musik de Berlín aborda a Harmonia Mundi L'art de la fuga amb una fascinant llibertat combinatòria, variant els efectius segons la peça. Una audició massa espessa per al període de vacances? En absolut, en cap època la bona música no pot caure en l'oblit.

Xavier Cester
Avui