Cerca de notícies

Enquesta

Despertar accidentat

27/3/2011 |

 

Res va impedir que la Brünnhilde de Katarina Dalayman fos l'element vocal més sobresortint Les desgràcies mai vénen soles. L'Òpera Nacional de París continuava la seva producció de Der Ring des Nibelungen amb la segona jornada i vet aquí que, en recollir l'entrada, la responsable de premsa avisa que no hi ha un, sinó dos canvis en el repartiment, la qual cosa, en una obra com Siegfried, amb només vuit personatges, representa un 25 per cent de baixes per sobtada indisposició, expressió deliciosa que és el terror de l'operista. I no es tractava pas d'Erda o de l'ocellet del bosc, sinó de Siegfried, el protagonista, i del Wanderer, un altre que canta força.

 

El públic de la Bastilla no s'ho va prendre gaire bé quan un valent va sortir davant del teló per comunicar les males notícies –reflexió al marge, per què el Liceu és l'únic teatre que conec on ningú mai dóna la cara per fer avisos d'aquesta mena?–, notícies que implicaven que el tenor titular, Torsten Kerl, actuaria però no cantaria (ho faria Christian Voigt) i que un assistent actuaria com si fos Juha Uusitalo mentre la veu la posava un Egils Silins que aquells dies era a Barcelona per Parsifal. El súmmum del despropòsit va ser al tercer acte, en la confrontació entre avi i nét, amb els dos cantants a cada punta de l'escenari rere un faristol.

La primera pregunta que ve al cap és: l'Òpera de París no tenia covers? O aquesta és una pràctica que, en els temps que corren, els teatres prefereixen estalviar-se sabent que, fora de quatre crits de protesta, el públic es resignarà amb la seva mala sort? Sigui com sigui, descomptant el desencís, la valoració d'una funció d'aquesta mena queda condicionada pel fet que les circumstàncies fossin adverses. ¿M'hauria semblat tan excessivament prudent la direcció musical de Philippe Jordan si hagués tingut a escena els cantants que tocava? Impossible de saber-ho; en tot cas, la plasticitat sonora que tant em va atreure en les entregues prèvies del Ring parisenc, a Siegfried va implicar certa letargia dramàtica que només es va dissipar al tercer acte, just quan el muntatge aportava les solucions més atractives. L'orquestra va respondre al seu titular amb un so primmirat i no es pot criticar Jordan per tenir cura de les veus.

Al final del primer acte els més irats van escridassar Christian Voigt de forma injusta, perquè el pobre tenor no en tenia la culpa. D'acord, la veu no era maca i el fraseig era tosc, però va salvar la funció, que és el màxim que se li podia exigir. A més, no són tants els Siegfrieds que arriben vocalment vius al final de l'obra. Egils Silins va aportar més entitat al seu Wanderer, encara que, més baríton que baix, cal suposar que hauria estat més còmode en les dues primeres parts del cicle. Qiu Lin Zhang va ser una imponent Erda i, en el camp del Nibelung, el Mime de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke no va tenir gaires problemes per superar vocalment i histriònica l'Alberich de Peter Sidhom. Res va impedir que la Brünnhilde de Katarina Dalayman fos l'element vocal més sobresortint, amb un instrument ampli que va fer creïble el despertar a la feminitat de la valquíria.

Günter Krämer no ha fet gaires amics entre la comunitat crítica pel seu muntatge del Ring parisenc, i aquest Siegfried es va situar, per definició dramàtica, uns quants graons per sota dels títols precedents, amb elements peculiars, com un Fafner convertit en líder d'una tribu africana que carreteja l'or del Rin amunt i avall. Va ser al tercer acte, ves per on amb la profusió de graons de l'impressionant escalinata vista a Rheingold i Walküre, quan la producció va guanyar, com a mínim, força visual, i va fer perdonar l'error de raccord entre la dormició i el despertar de Brünnhilde. Al juny se sabrà com acaba tot plegat.

Xavier Cester
Avui