Cerca de notícies

Enquesta

La fada padrina

21/3/2011 |

 

L'Opéra Comique de París continua la seva admirable política de reivindicació del repertori propi Els contes de fades contenen sovint molts substrats significants on s'amaguen les pulsions menys confessables i aterridores de la psique humana. Fins i tot en les seves versions més edulcorades emana de tant en tant la flaire de la sang vessada, dels tabús imposats, de les transgressions realitzades i dels càstigs executats. Rere tot bon conte hi ha una lliçó moral que no hem d'oblidar mai. De tant en tant, però, entren unes ganes fortes de llançar per la finestra psicoanàlisis de divan arnat o psicologismes de pa sucat amb oli i gaudir simplement, sense segones ni terceres intencions, d'una bona història, d'amarar-nos de màgia i meravella i emocionar-nos quan els bons, al final, se'n surten, són feliços i mengen anissos.

 

Un dels contes més fructífers de la literatura és el de la Ventafocs, i Jules Massenet també s'hi va sentir atret per escriure el que el subtítol ja diu de forma ben clara: Conte de fées en quatre actes. Confesso que el meu afecte vers el compositor francès s'ha anat incrementant una mica en els últims anys i aquesta Cendrillon que només coneixia en versió discogràfica ha estat una deliciosa experiència. No ens enganyem, no es tracta de cap obra mestra d'aquelles que et trasbalsen la vida per sempre més, però sí que ofereix una magnífica estona de gaudi (no cal sentir-se culpable per això), on la vena més sentimental de Massenet ofereix moments d'extrema dolçor (el somni de la protagonista), al costat d'un hàbil pastitx de música del segle XVII (homenatge a l'època de Perrault, font d'inspiració del llibret) i una vistosa escriptura virtuosística per a soprano lleugera per al paper de la fada.

L'Opéra Comique de París continua la seva admirable política de reivindicació del repertori propi amb aquest nou muntatge que és, alhora, una vindicació d'una obra que va veure la llum a la mateixa sala, el 1899, però on no havia tornat des del 1909. La producció de Benjamin Lazar juga amb intel·ligència amb el decalatge entre dues èpoques: la de l'acció, situada al segle XVII mitjançant un vistós vestuari, i el de l'estrena, jugant amb els efectes d'il·luminació elèctrica que caracteritzaven el teatre en aquell moment, i incloent una picada d'ullet al cinema de Méliès. Lazar, admirat sobretot per les seves posades en escena d'obres barroques, no inventa la sopa d'all, ni falta que li fa, per oferir un muntatge d'encant modest com la protagonista.

Tant Cendrillon com el Prince Charmant estaven encarnats per cantants joves, Judith Gauthier i Michèle Losier, entregades i expressives però amb veus encara un xic verdes en els moments clau. Aquest no va ser pas el problema d'Ewa Podles, una Mme de la Haltière (la madrastra) de pomposa hilaritat, mentre que Laurent Alvaro era el seu sofert marit (les veus masculines hi tenen poc a fer en aquesta partitura). Eglise Gutiérrez va ascendir sense dificultats a l'estratosfera de la fada, malgrat certa tendència d'alguns sobreaguts a quedar alts d'afinació.

Batuta en mà, ja que no vareta, Marc Minkowski va ser la veritable fada padrina de la funció, al capdavant de la seva magnífica orquestra, Les Musiciens du Louvre-Grenoble (l'Opéra Comique disposa de serveis de formacions diferents segons la producció), en un repertori una mica més tardà que aquell a què ens té acostumats (Offenbach ha estat fins ara el límit). La delicadesa de la música de Massenet (el sucre mai va enfarfegar), però també la brillantor més aparent dels números de ballet o el ritme humorístic de les escenes més lleugeres van trobar en tot moment la resposta adequada per part d'un Minkowski que ens va tornar a fer creure en la màgia dels contes.

Xavier Cester
Avui