Cerca de notícies

Enquesta

Una tragèdia moderna

13/3/2011 |

 

L'escenari operístic no és el lloc on esperava trobar la vida i miracles d'una play girl de mamelles recautxutades fins a extrems delirants que es va casar amb un multimilionari 63 anys més gran (tot i que es va quedar sense herència), que va fer aparicions en programes de televisió porqueria (inclòs un part en pagament per visió) i que va morir el 2007 als 39 anys per una sobredosi de medicaments. Anna Nicole Smith és un tema ben llampant que un teatre aficionat al màrqueting com la Royal Opera House no podia passar per alt, encara que poc es deurien esperar els capitostos de la institució que aquesta seria la història que triaria Mark-Anthony Turnage quan li van encarregar una nova òpera.

 

La resposta mediàtica ha estat formidable davant un títol que, malgrat tot, seria injust definir com a òpera sensacionalista o tabloide drama. Es pot debatre si l'Anna Nicole real era una figura tràgica o només una simple miserable que va fer de tot per esgarrapar una fama i fortuna fugisseres. L'Anna Nicole operística, en canvi, sí que aconsegueix guanyar-se la comprensió de l'espectador, ja que ni Turnage ni el seu llibretista Richard Thomas jutgen el personatge; el que mostren són els excessos delirants de cert American way of life encarnats en un paradigma del white trash.

La presència de Thomas en l'equip creatiu no és casualitat, va ser un dels responsables d'una ferotge sàtira d'altres aspectes foscos de la cultura americana com era Jerry Springer: The Opera. Em queda, tanmateix, un dubte. Ha estat per una decisió artística conscient, per tacte o per por de possibles conseqüències legals (molts dels personatges encara són vius) que hi ha aspectes de la carrera poc exemplar d'Anna Nicole que han quedat arraconats o diluïts? Això afecta sobretot el paper de Stern, advocat i amant de la protagonista, tot i l'encarnació impecable de Gerard Finley.

Turnage i Thomas creen un punyent contrast entre els dos actes de l'obra. El primer és el més xaró i divertit, amb moments d'introspecció (la preciosa ària amb què Anna Nicole celebra l'ampliació quirúrgica de pits), l'ascensió imparable d'una cambrera texana que culmina amb el casament amb el potentat J. Howard Marshall II (un sensacional Alan Oke que dóna inusitada profunditat al personatge). En el segon acte, la paleta s'enfosqueix fins a un final estremidor, Anna Nicole repetint la seva frase inicial, “I want to blow you all a kiss”, mentre es tanca sobre ella la bossa de cadàver.

La música de Turnage beu tant de la tradició modernista britànica com del jazz i el rock, i en aquesta partitura adopta de forma apropiada un to americà per moments propers a Bernstein. Si els passatges més aparatosos impacten i els fragments humorístics fan diana (l'ària del cirurgià plàstic sobre les mides dels pits), el músic britànic també és capaç d'expressar una concentrada desolació en l'interludi orquestral del segon acte.

El Covent Garden no va estalviar esforços per donar vida a Anna Nicole: el titular de la casa, Antonio Pappano, desplegant tot el seu swing; un muntatge de Richard Jones amb el seu conegut gust pel sarcasme i els detalls llampants; i, sobretot, una protagonista abrusadora, una Eva Maria Westbroek de veu imparable i incansable presència escènica. Totes les funcions amb les entrades exhaurides i ovacions del públic: qui diu que l'òpera d'avui no pot tenir èxit?

Xavier Cester
Avui