Cerca de notícies

Enquesta

Comiat amb segell propi

6/3/2011 |

 

L'òpera de Maazel és un efectiu compendi de l'obra d'Orwell, amb un llibret ben construït.

L'òpera contemporània continua (i continuarà) centrant aquesta secció, d'entrada perquè és menys usual del que convindria poder tornar a veure un títol creat fa poc. 1984 no entra dins del meu top ten de títols recents que em vindria molt de gust tornar a veure, si pot ser en un muntatge diferent al de l'estrena, però sis anys després de la seva première a Londres, continua essent, si no una gran òpera, sí un bon espectacle.

 

El Palau de les Arts de València va haver d'ajornar l'obra el 2007 a causa de les inundacions que va patir, amb la qual cosa la seva programació ara ha servit per ressaltar més el comiat de Lorin Maazel com a director musical del teatre: res millor que dirigir la seva òpera com a última producció al seu càrrec.

Les profecies i visions del futur sempre estan arrelades en l'experiència del present, i quan George Orwell va escriure la seva cèlebre novel·la, l'experiència dels totalitarismes de dreta i esquerra eren el gran referent. En una època on el terme gran germà s'ha vulgaritzat fins a fer-lo sinònim del cretinisme televisiu, les formes de dominació prenen formes més sibil·lines, però no menys perilloses, com la nanotecnologia sobre la qual Maazel advertia en el programa de mà.

L'òpera de Maazel és un efectiu compendi de l'obra d'Orwell, amb un llibret ben construït i una música que, si en ocasions pot semblar una barreja de Berg i Bartók amb esteroides; per altra és evident que és filla d'un experimentat director d'orquestra, tant per bé (la brillantor de l'escriptura) com per mal (les veus han de lluitar a vegades amb una barrera sonora excessiva). Si a això afegim que Maazel tenia davant una orquestra creada per ell mateix, s'entendrà que els sortilegis que sorgien del fossat per instigació d'aquest mag de la batuta eren difícils de resistir.

Per què, llavors, 1984 em va impactar menys que a l'estrena al Covent Garden? Un possible motiu seria que en aquest estadi de la seva carrera Maazel dirigeix més lenta fins i tot la seva música –sensació subjectiva més que dada objectiva. L'altra raó seria que el sensacional muntatge de Robert Lepage, propietat de la productora de Maazel, era menys esmolat, menys espectacular.

Una tercera causa seria que el Winston de l'irreprotxable Michael Anthony McGee no tenia el carisma escènic de l'impressionant Simon Keenlyside a Londres. Nancy Gustafson va repetir la seva adolorida Julia, un paper que només té lluïment al segon acte, com la Kundry de Parsifal (una altra comparació curiosa: la contraposició de tres grups vocals al final del primer acte, és un homenatge a Don Giovanni?) i Richard Margison era de nou un penetrant O'Brien. Entre les noves incorporacions va destacar una espectacular Silvia Vázquez i un Andrew Drost de sobreaguts impactants.

Un balanç ràpid de l'era Maazel a València hauria d'admetre que, més enllà del dineral que deu haver cobrat aquests anys, ha estat un privilegi assistir al seu particular Indian summer operístic, amb representacions en què el seu geni ha vençut les possibles reticències en temps cada cop més morosos i on s'han pogut sentir coses realment irrepetibles, servides per una orquestra creada a la seva imatge. El futur? Si el Liceu té la tisorada que té, no em vull imaginar què passarà amb València. Lògicament, el successor del director musical deu sortir molt més barat, però amb menys recursos i sense Maazel, què passarà amb l'orquestra? I quin paper continuarà jugant Zubin Mehta, l'altre reclam amb què ha jugat el Palau de les Arts? Molts dubtes en l'horitzó que són extensibles a la pròpia 1984: aquesta òpera té futur sense Maazel?

Xavier Cester
Avui