Cerca de notícies

Enquesta

Poetes que canten

20/2/2011 |

 

És Harmonia Mundi el nou empori del ‘lied'? Un grapat de llançaments així ho indiquen.

Barcelona 25 d'agost del 2009. Matthias Goerne comença un nou recital a Vilabertran amb un Nacht und Träume indescriptible, amb una primera nota tan fora de tota contingència mortal que si fos adepte a l'exageració diria que és el so més bell que he sentit mai. El mateix lied obre el cinquè volum de la sèrie que el baríton alemany dedica a Schubert per a Harmonia Mundi, i com és d'esperar, l'efecte és diferent encara que només sigui perquè no hi ha la força distorsionadora de la memòria pel mig. Diferent, però igual de prodigiós en un disc on la veu i la sensibilitat de Goerne amaren cada compàs de la poesia més exquisida.

 

És el segell francès el nou empori del lied? Un grapat de llançaments així ho indiquen, com el que, sense deixar Schubert, protagonitzen Mark Padmore i Paul Lewis. Un dels grans Evangelistes dels últims anys i un pianista d'estil natural coincideixen en una lectura mesurada de Die schöne Müllerin, no per continguda menys fidel a l'ensulsiada emocional del protagonista del cicle.

Harmonia Mundi també presenta un admirable registre que reuneix l'Spanisches Liederspiel i els Spanisches Liebeslieder de Schumann. Una melangia subjacent aporta a aquestes justes amoroses a duo, solo o quartet una profunditat que les veus de Marlis Petersen, Anke Vondung i Konrad Jarnot i els pianistes Christoph Berner i Camillo Radicke copsen a la perfecció. Però és Werner Güra qui signa el moment més excels del disc al Minnespiel op.101, un Mein schöner Stern de dolça suavitat.

Una artista habitual d'Harmonia Mundi, Bernarda Fink, deixa la seva petja, amb el cant directe a l'essència marca de la casa, en la seva curta i transcendental participació en la Segona simfonia de Mahler. Cada novetat de Mariss Jansons és digna de ser assaborida amb fruïció, com aquesta de RCO Live, amb una orquestra mahleriana de primera magnitud com la del Concertgebouw. Si amb el doble CD no n'hi ha prou, l'àlbum conté també un DVD d'un concert que els assistents segurament no oblidaran mai. Amb tanta senzillesa de gest com intensitat d'expressió, Jansons torna a evidenciar que és un dels grans de la direcció.

Molts cantants clàssics intenten fer el salt a l'altra banda de la barrera amb resultats sovint descriptibles que justifiquen la mala fama del terme crossover. Anne Sofie von Otter és d'una altra pasta, i la seva aliança amb Brad Mehldau ha donat com a fruit un doble disc, Love Songs (Naïve), que he escoltat ja força cops sense deixar mai de meravellar-me, ja sigui per les denses cançons del pianista nord-americà, ja sigui per les poètiques versions de peces de Brel, Barbara o Legrand.

Fins a cert punt, el nou disc de Forma Antiqua, Concerto Zapico (Winter&Winter) en la seva formació amb els tres germans Zapico, pot ser entès també com a crossover per la desimboltura amb què aborden un variat programa de danses barroques. Més rigorós, tot i l'ús d'un piano modern, és Iván Martín en la seva interpretació de diverses sonates del pare Soler (Warner), un rigor acompanyat d'una gran claredat en el discurs i un irresistible entusiasme.

Per a danses més sumptuoses, res millor que recordar els valsos, polques i galops del Concert de Cap d'Any de la Filharmònica de Viena d'aquest 2011. Decca ja ha editat el DVD de la sessió que va comptar per primer cop amb Franz Welser-Möst. Un enfocament més histriònic és possible (la felicitació és ben ensopida), però el director austríac explota sense embuts el so més amb més glamur dels filharmònics i es nota que s'ho passa d'allò més bé. Com els espectadors.

Xavier Cester
Avui