Cerca de notícies

Enquesta

Aprofitem el talent?

13/2/2011 |

 

Sobta que Albert Guinovart no tingui més oportunitats de mostrar el seu talent al teatre.

Quant de talent poc aprofitat. Aquesta va ser la sensació en sortir del Teatre Condal en acabar la versió en concert de Flor de Nit. De fet, va ser la segona sensació, la primera i més forta va ser: quina meravella de música. Les dues anaven lligades, perquè davant el devessall d'inspiració que recorre de dalt a baix la partitura d'Albert Guinovart (tot i que un grapat de cançons s'hagués quedat al calaix) encara sobta més que el compositor català no tingui més oportunitats de mostrar el seu talent als escenaris (incloc l'escassa difusió de la seva segona òpera, Alba eterna).

 

El musical a casa nostra és com el Guadiana, apareix amb força acompanyat de grans titulars en la premsa, per desaparèixer deixant poc rastre en la cartellera. Aquestes fluctuacions afecten sobretot la baula més dèbil de la cadena, els creadors. Flor de Nit pot tenir l'estatus de musical de culte (afegeixo un altre títol, El temps de Planck, d'Òscar Roig), però encara que sigui un bonic premi de consolació, d'això, per desgràcia, no es viu.

Per què Flor de Nit no ha perdut pistonada? L'ambientació en el Paral·lel dels anys 20 i 30 va permetre un compositor de llavors 30 anys tocar totes les tecles (del tango al cuplet passant per la copla i el vals) amb una desimboltura desarmant i una capacitat melòdica irresistible. La imperfecta sonorització del Condal més un piano que va fer figa a mitja sessió no permetia gaudir com calia de les noves orquestracions que ha realitzat Guinovart; per això seria una altra oportunitat perduda no poder tornar a escoltar-les en millors circumstàncies.

Teatralnet va tenir l'encert de reunir al final a l'escenari la majoria d'intèrprets originals (llàstima que no hi fos la primera Rosa, Carme Cuesta) amb la munió de participants en el concert, permetent així un qui és qui, si no exhaustiu, sí prou significatiu, del musical a casa nostra. I de nou ens va venir la sensació de quant de talent desaprofitat.

Allà hi havia, per exemple, Esther Bartomeu –ara que l'Ajuntament s'ha quedat l'Arnau, no sé si algú ha recordat el remarcable Chicago que hi va protagonitzar el 1997–, un Àngel Llàcer que ha seguit camins més lucratius o els tres magnífics protagonistes. Davant el cant més, diguem-ne, actoral del Quimet d'Ivan Labanda, hi havia la línia més depurada (clàssica?) del Reynals de Sergi Albert, tot i la sospita que la tessitura era un xic greu per a ell, i l'elegància embolcalladora de Julia Möller.

Què fa Möller a Hair? Més talent mal aprofitat? No negaré la meva al·lèrgia congènita a l'estètica hippy, i si no hi ha dubte que l'obra és un clàssic amb cançons esplèndides, la sensació va ser de veure una peça de museu. Una sensació similar, salvant totes les distàncies, a la que vaig tenir en la resurrecció de la Nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom, en l'erràtic Arteria. Posats a parlar dels neguits del jovent contemporani en un món en guerra, American Idiot, de Green Day, seria més pertinent.

Hair exemplifica una altra tendència preocupant del musical a casa nostra. Si fer musicals propis és complicat, fer versions pròpies de les grans obres del repertori també. És més còmode agafar muntatges de fora tocant ben poques coses o afegir algun llampant product placement, i quasi indefectiblement fer-los en castellà.

La direcció de Daniel Anglès (vet aquí un altre Guadiana, El Musical Més Petit) té un bon ritme i, deixant de banda l'inevitable OT com a proveïdor de carn de canó (plaga que també va afectar Flor de Nit), el nivell interpretatiu és correcte, amb sorpreses positives (Jordi Coll) i una Julia Möller que esperem, com molts dels noms citats, tingui millors oportunitats per demostrar la seva vàlua.

Xavier Cester
Avui