Cerca de notícies

Enquesta

El Casals com a emblema

16/1/2011 |

 

El 2011 arrenca amb força canvis en la nostra vida cultural, germinats a les darreries de l'any passat, començant pel màxim responsable polític, un conseller de qui ningú no dubta que coneix molt bé la cosa (el que podrà fer és una altra qüestió). A nivell musical, el canvi organitzatiu més rellevant és el pas de Joan Oller de director general de L'Auditori a director general del Palau de la Música Catalana. A falta de saber amb detall el projecte que Oller durà a terme a l'edifici modernista, és obvi que els seus responsables han apostat per un gestor amb experiència contrastada que deixa un notable balanç a l'equipament del carrer Lepant.

 

Un cop estabilitzada la nau després d'uns inicis no pas fàcils, Oller ha conduït amb perícia l'expansió de L'Auditori, tant física (ara compta amb quatre sales) com musical (una oferta més àmplia i diversa). És cert que alguns dels pecats de l'edifici de Moneo són d'origen (com l'acústica de la sala gran), però almenys les inauguracions posteriors han estat més positives i la institució ha aconseguit entrar en un cercle selecte de sales de concert europees com ECHO.

La principal pedra a la sabata ha estat una OBC per a la qual no ha trobat la fórmula satisfactòria: contractar tres directors musicals en 10 anys certifica un rumb erràtic que molts confien que un Pablo González, encara a les beceroles de la seva titularitat, redreci.

Oller deixa un equipament públic en un moment en què les finances institucionals patiran més retallades, la qual cosa repercutirà per força en l'Auditori (hi haurà recursos dineraris i humans per mantenir quatre sales a bon ritme?), i quan els seus interlocutors polítics han canviat –Generalitat– i potser canviaran –Ajuntament–, circumstàncies que haurà d'afrontar un successor que cal demanar que es triï amb criteri.

I Oller arriba a un equipament de propietat privada i llarga història, embrutada recentment, al qual s'espera que doni un nou impuls que, per exemple, permeti a les formacions de la casa sortir de l'estancament dels últims anys. Al mateix temps s'haurà d'entendre tant amb els poders públics com amb els patrons privats, en un nou organigrama que encara desconeixem i en el qual no se sap si hi haurà la figura de director artístic. Amb el perfil d'Oller, fa falta? O, essent maliciós, justament pel seu perfil, millor que hi sigui?

Ja que no és compositor resident (llàstima), almenys L'Auditori ha tingut sota el mandat d'Oller diversos grups en residència, una política encertada que permet incrementar les complicitats entre músics i públic. Pocs, però, han assolit l'impacte del Quartet Casals, un conjunt que ha creat una parròquia fidel i entusiasta sense rebaixar ni un mil·límetre el llistó de l'exigència artística.

Sense anar més lluny, l'últim programa era d'una extrema densitat, una successió de tres plats forts que arrencava amb el Quartet KV428 de Mozart, una pàgina més a prop del dramatisme beethovenià que del classicisme de porcellana que el Casals va abordar amb intensitat, tot i puntuals desenfocaments.

El punt àlgid del concert va ser el Quartet núm. 3 de Xostakòvitx, amb una lectura ferotge, sense por als excessos del compositor soviètic. Va ser un efecte ressaca, raó per la qual al Quartet núm. 15 de Beethoven li va mancar una mica de repòs en el discurs? Per moments semblava com si l'obra s'hagués fregit en el mateix oli de Xostakòvitx, la qual cosa no va impedir que el Quartet Casals desplegués el seu proverbial entusiasme comunicatiu. Ja sabem que Joan Oller serà fidel a un dels mantres de la gestió cultural actual, l'accent social i educatiu, però qui sap si també voldrà grups residents al Palau.

Xavier Cester
Avui