Cerca de notícies

Enquesta

Al mig del camí

9/1/2011 |

 

Nina Stemme ha fet el pas definitiu per encarnar tots els avatars de la filla de Wotan. Li passarà factura? Les tres noves produccions de la Tetralogia de Wagner, comentades els darrers mesos en aquestes pàgines, han arribat al seu punt mig. Totes presenten atractius, però encara que el lector coneix la meva flaca pel muntatge de Frankfurt, si hagués de subratllar l'element més extraordinari d'aquests cicles en curs, ara per ara no dubtaria en apuntar la direcció de Daniel Barenboim a la Scala de Milà. Die Walküre va aportar moltes raons, tot i que l'orquestra no va tenir el millor dia (metall imprecís, timbaler massa entusiasta) i que el director es va haver d'arremangar en algun moment per solucionar desfasaments amb l'escena. Detalls fàcilment oblidables davant la intensitat del discurs i l'amplitud expressiva de la lectura de Barenboim.

 

Amb temps moderats impecablement sostinguts puntuats amb rauxes de fogositat, el director va signar moments que treien l'alè en l'ardent culminació del primer acte o en un Todesverkündigung amb un art de gradació impressionant. I si en la cavalcada de les valquíries va pecar de fragositat (amb prou feina se sentien les veus), el final de l'obra va tenir més màgia que el foc que en aquesta ocasió envoltava Brünnhilde.

El repartiment reunia dues cantants fenomenals que no van decebre les expectatives. Amb una veu que ha perdut solidesa en l'agut, Waltraud Meier manté intacta (més aviat, ha incrementat) la seva força d'elocució, el seu art de dir, d'estar, de mirar, convertint la seva Sieglinde en una commovedora heroïna tràgica (com bressolava els fragments d'espasa) que sobresortia encara més al costat de la rigidesa escènica del Siegmund de Simon O'Neill, veu clara i línia aplicada més que inspirada, de forces justetes en els Wälse, més entonat en la confrontació amb la valquíria. Nina Stemme ha fet ja el pas definitiu per encarnar tots els avatars de la filla de Wotan. Li passarà factura? Potser tenir sempre a mà un director més considerat amb els cantants (com Welser-Möst a Viena) no li aniria pas malament. Els terribles Hojotoho van ser intrèpids, tot i posar-la al límit, però per la resta, el seu instrument ple, homogeni, polpós i el seu cant sense barreres van convèncer plenament. Ara, si fos ella, denunciaria el dissenyador del vestuari.

El desgast de la veu no va impedir que John Tomlinson fos un Hunding amenaçador. Si Barenboim a Bayreuth va confiar Wotan a aquest baix, a Milà ho va fer en un altre baix. Després de l'experiència del Rheingold, però, René Pape ha optat per la prudència i ha cedit la llança del pare dels déus a Vitalij Kowaljow, timbre fresc, amb forces sobrades com per desplegar fins al final un legato senyorívol, si bé les simes metafísiques del segon acte encara no són al seu abast. La revelació de la vetllada va ser la Fricka imperiosa i penetrant d'Ekaterina Gubanova.

La producció de Guy Cassiers va ser més convincent que al pròleg del Ring, sense que tampoc no calgui tirar coets. Com sovint passa, entre el llibre d'instruccions dels dramaturgs de guàrdia al programa de mà i la realització efectiva hi ha un abisme insalvable. Les projeccions videogràfiques, magnífiques en general (la massa de cossos humans i de cavalls a la cavalcada), continuen jugant un paper destacat, i l'escenografia combinava metàfores depurades (el bosc de llances) amb obvietats (el gran orb que atura el gir quan Wotan crida Das Ende), malgrat que en el tercer acte va complicar la vida a unes valquíries que es jugaven el físic. Cassiers explica la trama amb correcció, però sense els cops d'efecte de Günter Krämer a París ni la lucidesa psicològica de Vera Nemirova a Frankfurt. I el seu foc màgic és el més ridícul dels tres: un grapat de llums rojos sobre Brünnhilde. Siegfried la trobarà morena.

Xavier Cester
Avui